El mal company

26.7.2012

Quan entres al món de la maternitat i la criança de sobte t’adones que en un cantó de l’espatlla se t’hi ha instal.lat un homenet petit i geperut, emprenyador i mal company que tot sovint apareix i et diu allò de: “vols dir que això no ho estàs fent malament?”, “ui, ara l’has cagada…!”, “vols dir que és normal això que fa el teu fill?”, “uf… com et deixes prendre el pèl!”… És un homenet del sac sí, amb un sac carregat de por, de frases escoltades una vegada i una altra al llarg de la nostra vida, d’anys i panys d’inèrcia en això de criar els fills, i on també hi ha lloc per les nostres mancances, frustracions i projeccions.

Aquest homenet intenta guanyar la batalla sempre a l’instint, a allò que, com ell, no es veu però es percep i que ens acosta a l’essència. Fa els possibles per tirar per terra cap mena de confiança en un mateix, i intenta eliminar la poca saviesa que ens hem anat transmetent de generació en generació. Perquè vol sobreviure per damunt de totes les coses i sap que si estem connectades, si confiem en l’instint, en l’amor que ens brolla de dins, no podrem fer res més que ignorar-lo… i aquest mal company, si l’ignorem gaire acaba desapareixent i es fon en el no-res. Per això és bo saber que ell farà els possibles per acompanyar-nos allà on anem, fer-se present a la mínima oportunitat i que en qualsevol instant de dubte o de defalliment, ell estarà allà per refregar-nos per la cara que d’això de ser pares/mares no en sabem, per posar-nos la por al cos i dir-nos que el nostre fill no se’n sortirà, que serà un malcriat, que es xumarà el dit fins als 15 anys, que dormirà amb nosaltres fins que trobi nòvia, que mamarà fins a les nostres noces d’or, que ens picarà tota la vida i que de gran, serà un assassí a sou. Sí, totes aquestes bestieses en diu a l’orella el mal company que tenim assegut a l’espatlla. Totes aquestes i més.

Us podria assegurar que gairebé és més fàcil trampejar els judicis que fan la pròpia família de com criem els nostres fills, que els que ens fa el follet mal parit que ens posa la por al cos i ens fa donar voltes i voltes sobre què estem fent malament, omplint-nos de culpabilitat que tot sovint no ens deixa ni avançar.

Però no tot el que té el mal company és dolent; pot servir-nos d’una única cosa. Per qüestionar què fem i com ho fem. Per adonar-nos que potser, a vegades, necessitem un cop de mà, perquè estem vivint molts canvis i alguns ens superen. L’homenet de l’espatlla ens pot ajudar a veure com n’estem d’influïts pel que ens diu l’entorn i podem decidir canviar les tornes, intentar descobrir qui som i què volem, per poder tirar endavant d’una altra manera. El mal company no és bo fer-lo fora d’una revolada a la primera de canvi, perquè a vegades, si ens el mirem amb certa distància, podem veure realment quines són les nostres pors i mancances, i decidir fer-hi alguna cosa. Perquè ens posa davant la nostra pròpia fragilitat, ens fa vulnerables i un cop arribats en aquest punt jo recomano fer una cosa: mirar-la a la cara, saber de quin mal podríem arribar a morir algun dia i després, un cop ho hem observat tot atentament, agafar impuls i encarar els nostres fantasmes. Per nosaltres, per poder ser més feliços però sobretot també per poder criar en pau. Perquè criar tranquils i en pau, sense la por que t’assetja en cada decisió que prens és molt més agradable i fàcil per a nosaltres, però també pels nostres fills.

Sapiguem que tenim un mal company des del dia que vam decidir ser pares; mirem-lo bé a la cara i desampelleguem-nos-en per sempre.