7 “danys col.laterals” de l’adaptació escolar en nens petits

L’inici escolar és una moguda, tinguin l’edat que tinguin els fills. Avui em centraré en els danys col·laterals que comporta aquest inici en els nens petits (0-7 anys).

Vaja, us parlaré de les conseqüències que comporta aquest procés d’adaptació, que de vegades són molt evidents, però de vegades no tant. Que de vegades són immediates, però d’altres no, i no en veiem els efectes fins al cap d’unes setmanes després del primer dia d’escola.

Com sempre, cada nen és un món, i dependrà del seu caràcter, de la seva maduresa, de les seves circumstàncies, el fet que expressi d’una manera o una altra l’estrès que li suposa començar el cole. Perquè és un estrès: en menor o major mesura l’inici escolar suposa nerviosisme perquè suposa canvi i no un, sinó molts.

Canvis en una edat en què els nens no saben gestionar les seves emocions. I amb això no vull dir que només s’estressin els nens que no els agrada anar a l’escola (o escola infantil), sinó també els que els agrada molt.

Perquè en les hores que hi són passen moltíssimes coses i tot això, juntament amb la seva curta edat, comporta un cúmul d’emocions que sovint desemboquen en nervis, estrès, etc que són el que provocaran aquests “danys col·laterals”. Veiem-ne alguns:

CANSAMENT:

Aixecar-se més d’hora i de vegades encara no haver iniciat la rutina d’avançar l’hora d’anar a dormir fa que estiguin més cansats. Però no només això: en un dia els passen mil coses i en senten mil més. Tot això, els esgota.

IRRITABILITAT:

El sol fet d’anar més cansats ja fa que estiguin més irritables. Però és que a més, el no entendre coses que passen a l’escola o comportaments dels altres nens, sentir que troben a faltar als pares i un llarg etcètera fan que després, quan estan amb nosaltres, estiguin més irritables. És la seva manera d’expressar-nos el seu malestar, amb mal humor.

REBEQUERIES:

Solen augmentar durant aquest primer trimestre de l’any. Disgustos a la tarda per qualsevol cosa que de vegades els adults no entenem… Enrabiades al matí a l’hora de vestir-se o esmorzar… Tot és expressió d’aquest malestar que no saben gestionar. Alguns serà perquè no volen anar a l’escola i obrir els ulls els recorda que al cap d’una hora hi han d’entrar. Altres serà perquè tenen son i haguessin dormit més.

D’altres perquè troben a faltar als seus pares i a la tarda és com si, amb el plor, diguessin “M’han passat mil coses i tu no hi eres per ajudar-me”. No, no ens castiguen, només expressen com poden, com de malament s’ho han passat sense nosaltres. Perquè en els nens tot és molt intens. Si estan bé estan MOLT bé. Si estan malament estan MOLT malament. No hi ha filtres. Tot és multiplicat per 1.000.

DESPERTARS NOCTURNS:

Alguns no ploren, no diuen que no hi volen anar, sembla que s’ho passen bomba i estan contents, però comencen a despertar-se un munt de vegades a la nit. Bé, per algun lloc havia de sortir l’estrès…

A mesura que es vagi adaptant tornarà a dormir com abans. Paciència i comprensió del que està passant. Als adults també ens passa: durant el dia anem treballant i fent el que cal fer però a la nit, el nostre estat “real” apareix i pot ser que ens faci desvetllar o dormir fatal.

NO VULL MENJAR:

Altres menjaven de meravella durant vacances però en començar l’escola comencen a dir que no tenen gana, o a menjar només 3 coses, etc. El centre del seu malestar es dirigeix cap al menjar.

És, encara que no ens ho pugui semblar, una altra manera de “treure” l’angoixa que estan vivint amb tant canvi. O no us passa a vosaltres que quan esteu en un procés de canvi important en la vostra vida -separació, canvi de feina, mudança, etc- mengeu menys perquè els mateixos nervis us tanquen la boca de l’estómac? Doncs més o menys una cosa així els deu passar.

Paciència, amor i no atabalar-los amb el menjar. El menjar és el símptoma, no l’origen del seu malestar, no ho oblidem.

MAMITIS/PAPITIS:

“El meu fill està fantàstic però des que surt del cole fins que se’n va a dormir no se separa de mi, és com un koala”. Bé, doncs això també és un dany col·lateral.

Necessita estar tota l’estona “carregant la bateria” dels seus pares per poder suportar-ne l’absència l’estona que està a l’escola. A vegades això pot aclaparar els progenitors que tenen la sensació que no els deixa fer res, etc.

Si ho fa és que el necessita per sentir-se millor. Com més disponibilitat i entrega, més ràpid se li passarà aquesta necessitat enorme de nosaltres.

RETROCESSOS:

L’autonomia que havia guanyat els últims mesos com vestir-se sol, anar al lavabo sol, jugar a estones sol, etc. sembla que de cop i volta l’ha perdut. Ens demana que el vestim, que el peixem, que l’acompanyem al lavabo…

Sí, de vegades als adults això ens cansa. Ens frustrem de veure que fem un pas enrere, però créixer és això: donar passos cap endavant i altres cap enrere. (Podeu veure aquest vídeo “Les pors de mares i pares” on parlo d’això amb humor). Com pitjor ho portem, més durarà el temps de retrocés. Una altra vegada: disponibilitat i entrega.

Fins quan poden durar els danys col·laterals?

Depèn. Alguns només dies (els menys), setmanes, mesos… Depèn de com tolerin els canvis, de l’edat que tinguin, de la maduresa, de la seva sensibilitat, de la seva forma de ser…

Per això no podem abaixar la guàrdia. Per això a l’octubre, novembre, desembre hem d’estar alerta perquè coses del seu comportament poden tenir a veure amb el que passi a l’escola.

Als adults ens costa acompanyar aquests processos que avui he anomenat “danys col·laterals”. Només volem anar cap endavant i cap al que considerem “millor” i no tolerem que una cosa que trobem tan normal com començar l’escola comporti, al seu torn, retrocessos, més rebequeries, o despertars nocturns.

És important que ens posem a la seva pell. Que veiem el món des dels seus ulls. Per a un nen de 2 anys començar l’escola infantil és un canvi radical en molts sentits. És començar alguna cosa per al que, molt probablement, no està preparat ni madur amb la qual cosa, en algunes ocasions pot sentir estrès, confusió i emocions que fins al moment potser mai havia sentit. També un nen de 5, moltes vegades.

Tot això és molt millor de suportar si senten que els entenem, que no els jutgem i que acollim amb els braços oberts totes les emocions que ells no són capaços de gestionar. Les acollim i els ajudem a elaborar-les i processar-les.

La seva realitat és més fàcil de suportar si no els reprimim el dolor, el nerviosisme, i la infinitat de sensacions i emocions que senten cada dia en la nostra absència. Si ens senten disponibles i amorosos. En quins braços t’agradaria a tu descarregar la teva angoixa: En uns d’oberts o en uns que no ho fossin?

Perquè tot això passarà. Algun dia passarà: creixeran, s’adaptaran i deixaran de necessitar-nos per anar al lavabo, deixaran de despertar-a la nit, d’enfadar-se per tot i de pixar-se a sobre. Però quan això succeeixi quedarà gravat en algun lloc el com es va travessar aquesta etapa.

Si es va superar sentint-se acompanyat i entès, o si es va superar sentint-se sol a l’escola i també a casa.

De nosaltres depèn.