El plor d’un infant en adaptació escolar

Tinc la sort de tenir amigues que són mestres de nens petits i aprenc molt de tot el que m’expliquen i de les nostres converses.

Una d’elles és la Lali Canet, mestra de P3 en una escola pública a Catalunya (amb 20 anys ja d’experiència) que aquests dies està acompanyant el plor de molts nens de la seva classe. L’altre dia em parlava d’aquest plor, i com n’és de dur viure’l (pels nens) i també per tants/es mestres que intenten ajudar-los en aquests dies d’adaptació escolar.

Vaig creure interessant que arribés a més gent el seu testimoni sobre aquest plor punyent de tants nens i li vaig preguntar si podia escriure unes paraules sobre el que acabàvem de parlar… Aquí ho teniu. Gràcies, Lali, per la teva generositat, per voler compartir i per acompanyar tan bé a tants nens. Gràcies.

“El plor d’un infant que es queda a l’escola per primera cop és el plor d’una ànima que es trenca.

Són el dolor, la ràbia i la incomprensió d’una persona que no entén per quin motiu se’l deixa en un nou espai amb persones a qui no coneix, així, de cop.

És un crit desesperat que busca consol i que no troba el consol que desitja. I l’infant pot llençar objectes, cridar, xisclar, picar, fugir de les parets que el separen de la seva mare o pare, rebutjar a l’educador que l’acompanya i quedar-se somicant pels racons fins que accepta, o no, els braços que aquest mateix adult li ha ofert.

I potser serà l’inici d’un nou vincle però serà forçat per la deseperació i no fruit de la confiança i la calma que una adaptació real suposaria, respectant el ritme de cadascú per apropar-se a aquest nou adult.

És un plor que surt de les entranyes, amb una força i amb una veu que clama que els pares tornin  ARA perquè el dolor és insuportable. I el plor pot sorgir en qualsevol moment, perquè qualsevol situació pot ser motiu d’enyor: una empenta d’un company, un canvi d’espai, anar al lavabo, les paraules d’un mestre desconegut…

Arrencar els fills dels braços dels pares no ens hauria de semblar normal.

Ens toca als adults acompanyar als nostres fills en aquest procés i ens costa molt, la majoria no podem i busquem excuses per consolar-nos i creure’ns que no hi ha una altra manera de fer les coses perquè nosaltres ja som fruit d’aquest sistema.

Però amb consciència les escoles podem oferir processos d’adaptacions reals. I potser caldrà passar per obligar a les famílies a quedar-se un temps…per poc popular que sigui la proposta, si volem canviar les dinàmiques.”

Lali Canet, mestra de P3.

Si voleu, d’aquí una estona a Facebook, parlem de tot plegat en un nou directe. Us espero.