maestras

Mestres: 16 consells per acompanyar els nens en l’adaptació escolar

Avui tanco el cercle. Després de parlar dels nens i dels pares, avui toca parlar de mestres / es.

Us explicaré, sota el meu punt de vista, què poden fer per acompanyar els nens petits en les seves emocions quan estan en plena adaptació a la separació dels seus pares.

El primer trimestre no resulta fàcil i és un temps, directament, d’adaptació escolar. (Remarco que estic parlant de preescolar i infantil).

Sovint el més important és, simplement, que el nen s’adapti perquè quan un nen troba a faltar als seus pares i no està còmode a l’aula, tampoc pot aprendre gaire res.

Aprenem més i millor quan estem relaxats, feliços, contents… quan podem interessar-nos pel que ens envolta i no quan només estem pendents del molt que estic trobant a faltar a la mare i de quan durarà això.

Insisteixo: aquest post no seria necessari si ens separéssim quan estiguéssim preparats per fer-ho.

Els nens anirien feliços a l’escola perquè els vindria de gust fer coses noves i conèixer nens com ells. El problema és que ens separem massa aviat i quan ells no senten aquesta necessitat perquè, simplement, no estan madurs per sentir-ho.

Llavors es complica tot: la gestió emocional dels nens, dels pares, dels mestres… amb l’afegit de classes amb unes ràtios massa elevades que no faciliten, per a res, la gestió emocional.

Sou forces les mestres que m’heu demanat un post amb idees per fer que aquesta adaptació escolar sigui més fàcil. Això del “¿i què puc fer jo, la mestra, per ajudar en aquesta situació?”

Doncs pots fer molt. És més, el teu paper és vital. En bona part, de tu dependrà que el nen s’adapti millor o pitjor, que li costi menys o que li costi més.

Què el farà sentir bé? El vostre vincle. Que us vinculeu li donarà seguretat i calma.

Però clar, per vincular-vos es necessita temps, empatia, paciència, entendre que no tots els nens són iguals i necessiten el mateix, i un llarg etcètera que ajuden a establir un bon vincle.

És que és la clau. No recordeu mestres de quan éreu petits justament perquè us vau vincular bé? Jo tinc meravellosos records d’algunes mestres d’infantil i primària, i també professors/es de secundària i la universitat.

I a tots els uneix una característica comuna: ens vam vincular, em van fer sentir que era important per a ells, em van tractar molt bé i em van ajudar. També unien una altra característica: la seva professió era la seva vocació.

Dit això, aquí teniu els consells perquè aquest vincle es produeixi i per ajudar els nens que tingueu a l’aula a sentir-se més còmodes i segurs.

1. CONÈIXER-VOS EN PRIVAT

Abans de començar el curs és molt bo que els mestres coneguin a aquests nens petits que tindran a l’aula. I que els coneguin d’un a un. Que puguin parlar amb ells i amb els seus pares, que puguin conèixer-los una mica millor. És el primer contacte i ha de ser tranquil i sense presses.

2. ADAPTACIÓ REAL

Permetre que els pares o altres persones de referència es quedin a classe fins que el nen estigui realment adaptat és la clau perquè la separació es faci sense traumes i perquè el vincle amb la mestra es pugui anar establint mentre, a prop, tinc la meva mare o el meu pare donant-me seguretat. He parlat molt d’adaptació real; podeu llegir més sobre això AQUÍ.

3. NO FER DIFÍCIL EL QUE ÉS FÀCIL

A un nen petit el fa sentir molt segur que la persona que l’acompanya a l’escola entri també amb ell a classe, l’ajudi si ha de deixar la jaqueta i encara no ho controla o simplement, li doni seguretat en aquest moment tan important de l'”arribada”. Doncs permetem que els pares puguin entrar a l’aula per a aquest moment i també per recollir els nens quan acaba el cole.

4. NO CANVIAR D’AULA NI D’ADULT DE REFERÈNCIA FINS QUE ELS NENS NO S’HAGIN ADAPTAT

Aquest és un cas molt típic: en plena adaptació dels infants a les 11h, per exemple, han de canviar d’aula perquè han de fer, jo què sé, música en un altre lloc i amb un altre adult. Això els suposa una altra separació: de l’aula coneguda i de la mestra amb la qual encara s’estan vinculant. Així s’afegeix estrès i inseguretat que no faciliten, en res, l’adaptació.

Tampoc recomano que a l’hora de dinar (els nens que es queden) hagin de fer-ho en un altre espai. Hi ha moltes escoles on els nens mengen a la mateixa aula que s’adapta a “menjador” en un tres i no res. Si no tenim 2 moments crítics en tan sols unes 3 hores que és la separació dels pares i la separació de mestra i aula per anar a dinar.

5. MESTRES I FAMÍLIA HEM DE ANAR A LA UNA

I no es pot anar a la una si no hi ha comunicació gairebé constant i diària. I no pot haver comunicació així si no deixem que els pares entrin a l’aula. Si ho fan, poden explicar-nos que, per exemple, aquesta nit ha dormit fatal perquè diu que no vol anar a l’escola. Si els mestres ho saben a les 9h del matí, podran acompanyar-millor emocionalment i sabran què està passant. Si no ho saben, els faltarà informació valuosa.

Això és un punt importantíssim: la comunicació i més concretament la BONA comunicació, confiant els uns en els altres, té efectes molt positius en els nens.

6. TENIR UNA REUNIÓ AMB ELS PARES PER EXPLICAR-LOS QUÈ PASSARÀ I QUE PUGUIN EXPLICAR-HO ALS SEUS FILLS

Hi ha nens que necessiten anticipació i que se’ls expliqui molt bé el que passarà. Si no tenim aquesta informació, no podem ajudar-los. La reunió a inici de curs per donar informació als pares, de tota mena, és vital. Els pares necessiten també sentir-se segurs i si no coneixen l’equip de professors, això costarà més. En realitat el que hem de crear és una comunitat educativa en la qual anem de la mà pel bé comú dels nens.

7. EMPATIA

Una bona mestra o mestre empatitza amb el nen i això a vegades és dur perquè quan estàs en plena etapa d’adaptació i empatitzes, arribes a casa destrossat. Perquè és difícil acompanyar tant dolor d’alguns nens, però és vital. Això em porta al següent punt:

8. PREGUNTA’T SI L’EMPATIA ET REMOU I RESOL EL QUE NO ESTIGUI RESOLT

De vegades el plor dels nens ens remou tant que ens costa moltíssim acompanyar-los com necessiten. Es remou el nen que vam ser i totes les separacions que vivim.

Llavors passa això que per no patir jo, prefereixo treure importància al que viuen els nens, o li faig xantatge perquè no plori “Si plores tant no podràs sortir al pati” o “Quan et calmis t’atendré, però si no, aniré amb els altres nens “, etc.

Si notes que dius frases poc respectuoses i empàtiques, frases que no t’agradaria que et diguessin a tu, pregunta’t què és el que et fa dir-les. I resol. Vés a l’arrel i posa-hi solució pel teu bé, en primer lloc, i pel dels nens.

9. No neguis les seves emocions

Tendim a negar el que ens fa mal, el que no agrada. I com ens han dit milions de vegades quan érem petits que no ploréssim, de vegades fem el mateix: “no ploris, no estiguis trist, no et posis així, no n’hi ha per tant”, etc.

Totes aquestes frases són negació d’emocions que està expressant el nen. I si les expressa és perquè les sent. Negar-les, a part de nociu, és absurd perquè no faran que desapareguin. Però sí que pot fer que es reprimeixin i això és molt pitjor.

10. VALIDA EL QUE SENT

“Sé el que sents, trobes a faltar a la mare, t’agradaria que vingués ara a buscar-te, et sents insegur a la classe, no t’agrada que hi hagi tants nens junts que no coneixes…”, etc. Si li valides el que li està passant sentirà que l’entens, amb la qual cosa, serà més fàcil que es vinculi a tu. No ens vinculem a gent que no ens comprèn, al contrari. Si valides, tens molt camí fet.

11. CONTACTE

El contacte ajuda i molt: que l’abracis, que li diguis que quan necessiti pots agafar-lo a coll o a la falda, acariciar-lo, etc se li posarà molt bé.

Hi ha nens que quan estan molt enfadats o tristos no ho permeten: no l’hi obliguis. Si no vol contacte, respecta’l. Si ho necessita, l’hi dónes en la mesura que puguis (perquè tens més nens als quals atendre).

12. TRANSMET A LA FAMÍLIA COM N’ÉS D’IMPORANT QUE ACULLIN EL DOLOR DELS SEUS FILLS

De vegades seràs l’únic contacte de les famílies amb el suport emocional. Potser no saben res de tot això i ni tan sols saben què fer quan el nen plora. Ajuda’ls a què l’acompanyin de la millor manera: que no li renyin, ni li facin xantatge, ni el castiguin. Que l’entenguin i li donin suport, això és el que necessita.

13. IMATGES

En aquest cas també pot ajudar molt als nens tenir un lloc de l’aula amb fotos de la seva família penjades. D’aquesta manera, quan necessiten sentir a prop dels seus pares o els troben a faltar, poden anar-hi i fer un petó a la foto, o tocar-la o parlar del que sent amb la mestra i elaborar aquella emoció. Ajuda a processar i elaborar.

Que no ocupin molt espai a la paret perquè hi ha nens que no volen veure-les perquè els fan sentir més tristos. Ha de ser una cosa a la que puguin recórrer els que sí que necessiten veure-les.

14. TROBADA CONJUNTA NENS, PARES I MESTRES

Pot ajudar molt que una tarda, per exemple, organitzeu alguna cosa amb els pares i els nens a la classe tots junts. D’aquesta manera, a part de conèixer-vos tots més, els nens veuen que l’escola no és una cosa aliena als pares i se sentiran més recolzats, tranquils i segurs. En aquesta quedada es pot fer algun joc, o el que se us acudeixi. És igual. L’important és estar junts.

15. cuida’t

Per tenir cura dels nens has de cuidar-te molt. Perquè és molt enriquidor però alhora, desgasta molt i és cansat.

Necessites teu espai per recuperar-te del dia, sobretot en l’etapa d’adaptació i poder anar una mica amb calma. El teu dia a dia hauria de ser el més tranquil possible perquè, a l’aula, puguis transmetre també aquesta tranquil·litat que tant necessiten els nens.

És bàsic i importantíssim que et cuidis i que et cuidin.

16. COMPTE AMB ELS JUDICIS

A vegades, sense ni ser-ne conscients, ens jutgem els uns als altres. Procura no jutjar a les famílies; ho notaran i és probable que facin el mateix. Intentem no jutjar ni sentir-nos constantment jutjats.


Espero que aquests consells t’ajudin aquestes setmanes d’adaptació i d’instal·lació del vincle amb els nens. És, estic segura, un camí d’un gran aprenentatge estar amb nens petits en aquests moments i estic convençuda que t’aporta moltíssimes coses bones.

Tant de bo quan siguin grans, els teus nens encara et recordin: voldrà dir que vau instal.lar un bon vincle i que vas ser important per a ells.

Sort i feliç curs.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.