Alimentació complementària II: Inicis

18.9.2012
Fa uns dies vaig proposar fer-nos la pregunta “com mengem?” per decidir si continuava sent així la manera com volíem menjar AMB els nostres fills. Ara, us proposo que us pregunteu una altra cosa: si el tema del menjar us provoca o no algun tipus d’angoixa. Hi ha gent que quan s’acosta el temps d’iniciar la introducció d’aliments sòlids al seu fill/a, es comença a angoixar. Els motius poden ser diversos: per exemple, pensar que potser baixarà de pes i no menjarà gens, o tenir por que s’ennuegui, o que li agradi molt menjar i es posi gras com una bola…
En cas que sí, que aquest tema ens agobiï i notem que hi patim més del compte, proposo investigar la nostra història. Saber, per exemple, si els nostres pares ens obligaven a menjar. Si eren dels que ens treien el plat d’espinacs una vegada i una altra fins que ens l’acabàvem, si ens ridiculitzaven si menjàvem poc, o si menjàvem massa… Pensar si potser ens comparaven amb els germans “Tu no menges res i en canvi, mira la teva germana! S’ho acaba sempre tot, no com tu!” o amb altres comentaris d’aquest tipus… I no s’hi va a dir “no me’n recordo”, tot i que pugui ser veritat. Si no recordem res de res, si no sabem què feien els nostres pares, o qui fos que ens cuidés, preguntem-ho. Preguntem a la nostra mare si nosaltres menjàvem prou, o si ens obligaven a acabar-nos el que teníem al plat. Si fèiem bola a la boca amb allò que detestàvem, etc,  vaja, si hi havia alguna cosa relacionada amb el menjar que cridés l’atenció. Segur que si rasquem, trobem.
Perquè és important que la nostra pròpia experiència no ens influeixi a l’hora de començar a donar menjar sòlid als nostres fills. Perquè no és la seva història i no té cap sentit propagar una manera de fer, uns hàbits, que està clar que no van funcionar amb nosaltres i que ens han marcat, segurament, de forma negativa. Alliberem-nos de les nostres pors respecte el menjar i aleshores, amb la taula rasa de pors i frens que entorpeixen, comencem a gaudir d’introduir alimentació complementària als nostres fills.
L’alimentació complementària és això, complementària. És el primer que hem de saber. Complementa el pit de la mare, la llet materna. Per tant, pot ser que el nostre fill amb sis mesos mengi una cullerada, o que no en vulgui tastar cap fins als 8. Cal respectar el seu ritme. Ni insistir, ni agobiar, ni culpabilitzar. I anem alerta en com parlem d’aquesta etapa a tercers mentre el nostre fill ens està escoltant. Segurament no menja més perquè no té més gana, o no hi té interès. Trobareu més informació sobre aquest aspecte a la web de l’OMS. És important no començar a introduir aliments sòlids fins que el bebè no hagi perdut el reflex d’extrusió, fins que s’aguanti assegut sense caure i fins que mostri interès en el menjar. Si no fa les tres coses, hem d’esperar. Tot arriba i això, també.
Jo sóc partidària d’intentar donar el menjar al bebè de manera que ho pugui agafar ell mateix amb les mans. S’empastifi, jugui… gaudeixi del menjar. No és hora d’ensenyar-li “modals”. Ja aprendrà a menjar “bé”. Ara deixem que mengi amb els dits i donem-li també una cullera perquè pugui començar a experimentar i si volem, amb una altra, mirem a veure si vol que n’hi donem nosaltres… Però alhora us diria: observeu el vostre fill. Hi ha bebès que no volen menjar gaire sòlid… els agrada més una mica triturat. D’altres que no, que el detesten. Ser radical en aquest tema no serveix gaire de res, perquè cada nen és un món i segurament ningú millor que el pare i la mare coneixen el seu fill i saben què prefereix. Doncs això: l’inici és moment d’anar provant, d’anar introduint aliments amb els pertinents dies entre mig per separar-los i assegurar-nos que no fan intolerància o al·lèrgia…
Són dies d’anar observant i experimentant. I sobretot, de deixar-los fer. S’embrutaran? Segur. Però si els deixem fer-ho sense estar-los tota l’estona a sobre “vigila que t’embrutaràs!”… començaran la seva relació amb el menjar d’una manera ben divertida i entretinguda. I així, a poc a poc, amb paciència i transmetent als nostres fills que menjar és un plaer… cada dia menjaran una miqueta més. Sense traumes, sense culpes, sense plors.
Post relacionat: “COM MENGEM?”
Gràcies, Jèssica, per cedir-me aquesta foto tan divertida i preciosa de la Bruna! Està per menjàr-se-la! 🙂
Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.