Atacs d’amor

28.7.2015

Comencem per explicar què és un atac d’amor: és aquell moment, inesperat, que no ve a tomb, en què comences a sentir alguna cosa que es mou a dins i que et fa dir “t’estimo” o et fa córrer a abraçar, petonejar o acariciar algú perquè noti com te l’estimes. Els atacs d’amor sempre són espontanis i el qui els rep no n’està mai previngut. Poden passar a costat de la persona que suscita l’atac o també quan s’està sol només pel fet de pensar-hi. Davant d’un atac d’amor s’ha d’actuar sempre perquè si es reprimeix o es bloqueja dins del cos, pots estar segur que aviat t’arribarà alguna contractura a l’esquena o et sentiràs frustrat, perquè aquell torrent d’energia en forma d’oxcitocina pura no haurà trobat via lliure.

Jo no sé si esteu familiaritzats amb els atacs d’amor. A casa els visc des que era petita i a mi em semblen d’allò més normals. Els atacs d’amor no hi entenen d’edats ni de moments: els pot viure qualsevol, qualsevol que estimi de debò, fins i tot un bebè petit et pot fer saber, de sobte, que està vivint un atac d’amor.

Què cal fer? Quan el que tenim al costat s’apropa i ens abraça, encara que tinguem els plats bruts a punt de posar-los dins el rentaplats, encara que acabem de sortir de la dutxa i estiguem ben molls, encara que tinguem la boca plena i ens hi acabem de posar una cullerada de macarrons… un atac d’amor passa per davant de tot. Deixeu els plats, deixeu la tovallola i empasseu ràpid perquè l’atac d’amor s’ha d’atendre. És igual que no t’ho esperis. Rectifico: no és que sigui igual, és que és millor. Que et diguin “t’estimo” quan has preguntat “m’estimes?” o quan estàs esperant/desitjant que t’ho diguin, no és el mateix que rebre un atac d’amor inesperat, sincer i profund del qui tens davant.

Per això és important deixar-ho tot i amarar-nos-en amb els braços oberts.

La Laia fa temps que té atacs d’amor com els seus pares. I de sobte, quan menys t’ho esperes, t’abraça fort i quan sobresaltat li preguntes “què passa?” et diu “atac d’amor, atac d’amor!” i llavors ja ho pots deixar tot, obrir bé els braços i fondre’t en la seva abraçada perquè no hi ha res més bonic.

No s’hi val a dir “un moment que estic fent això” o “espera’t un segon que acabo no sé què”. Perquè els atacs d’amor no esperen: o s’expressen al moment, o passen, com la vida mateixa. I l’abraçada 5 minuts després ja no serà igual, ni amb la mateixa intensitat ni amb el mateix poder. No serà un atac d’amor, serà una abraçada que ha hagut d’esperar, i mai pot ser igual de bona.

Així que pares, mares, avis, àvies que em llegiu, no deixeu escapar ni un atac d’amor de la vostra vida. Digue-los quant els estimeu quan us pugi aquella emoció per l’entranya. Abraceu-los fort quan el cor i el cos us ho demani. Deixeu-vos petonejar, abraçar, estimar pels vostres fills encara que hagin interromput allò que fèieu. Perquè els atacs d’amor són màgics i ho curen tot, i perquè si no els atenem, cada vegada en vénen menys i un dia, poden apagar-se.

Estigueu atents als atacs d’amor; vostres i seus. I assaboriu-los com si no hi hagués res millor a la vida perquè serà cert: no hi ha res millor.