Estimar-te

Estimar-te.

Estimar-te des del fons. Estimar-te amb la pell i amb els ossos. Estimar-te, per primera vegada, des de la invisibilitat del que només es pensa.

Estimar-te des del tacte, després: beneïdes mans, que podien tocar-te.

Estimar-te per tot i per res. Perquè no puc fer altra cosa, perquè amb això, no hi ha escapatòria.

Estimar-te tan si fas com si no fas. Tan si hi ets com si no. Tan si plores, protestes, t’embrutes o em detestes. Tan se val. Ja ho he dit, no hi ha escapatòria possible. No hi ha raó ni explicació tampoc a tant amor que ni tan sols es palpa.

Estimar-te en cada etapa, en cada esglaó d’aquest creixement que és tot per mèrit teu i que m’emmiralla a cada passa. Qui vaig ser, el que vaig rebre, el que vaig sentir, el que vaig estimar i ser estimada.

Estimar-te mentre recorro racons de la meva infantesa i m’hi abraço mentre hi encaixo les mans i hi faig les paus.

Estimar-te tant si t’allunyes com si t’apropes. Em quedo pacient, en la distància, miran-te de rasquitllada per si necessites que t’allargui la mà per recolzar-te.

Estimar-te quan veig en els teus ulls de bebè acabat de néixer que ets conscència pura i també quan ja, en els teus ulls, veig que ja has oblidat qui ets de debò. Estimar-te mentre miro com ansies trobar-te.

Estimar-te per qui ets, pel que ets, sense necessitat que facis res que pugui o no agradar-me.

Estimar-te sense esforç, com la cosa més brutalment colpidora i alhora fàcil que he fet mai a la meva vida. Perquè ja t’ho he dit, no puc fer altra cosa. Estimar-te surt d’un lloc que no conec, però que en diuen entranya i encara no sé ni què vol dir exactament. Però és de molt endins. Potser és des del mateix lloc d’on els teus ulls de bebè em deien que venies.

Estimar-te sense complexos. Per damunt de tot i de tots. Estimar-te sabent que serà el més etern que faci perquè no hi haurà mort que pugui aturar-me. Si moro, seguiré fent-ho, en pots estar segura. Si per desgràcia fossis tu qui marxés abans, t’estimaria amb l’enyor que mata cada dia una mica desitjant el dia que pogués retrobar-te.

Estimar-te. Així, sense res més. Amb paraules i sense. Amb soroll i en silenci.

Perquè sóc ta mare. Perquè no sé fer-ho d’una altra manera. I perquè estimar-te és el més important que faré mai en aquesta vida.

A les meves filles. A les que he tingut i a les que no tindré mai.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats