Augment de ràtio

18.5.2012

Tota la vida he estudiat en escoles públiques. Recordo quan feia EGB en una classe de 30 alumnes i alguns anys fins i tot 32 nens i nenes en el típic pupitre incòmode amb un calaix sota la taula on hi guardàvem els llibres que no necessitàvem. Recordo l’afany dels meus professors en fer-nos memoritzar lliçons senceres de naturals o d’història… Molt divertit, tot plegat. Recordo que els menys estudiosos, els que s’avorrien més, els que “molestaven” més, els posaven assegudets de mitja classe cap endarrere. Només en cas que entorpissin enormement el ritme dels altres, en posaven algun a primera fila i, com a càstig, havia d’escoltar la lliçó sencera al “palco d’honor”.

Recordo més endavant una classe igual d’atapeïda a l’institut i a partir dels 18, i ja a la Universitat, una classe immensa amb un centenar d’alumnes a dins. Per sort, amb el pas dels dies i amb l’augment de les “campanes” habituals en aquestes etapes de la vida, el nombre d’estudiants anava baixant i la convivència en aquelles aules es feia una mica més còmode. Des d’aleshores fins avui les coses havien millorat. Però el miratge ha durat poc. Un bon dia a algú se li va acudir augmentar el nombre d’alumnes per classe, aquella paraula tan lletja de “ràtio”. O sigui que en comptes de mantenir o millorar el que fins ara s’havia aconseguit a l’escola pública, el que farem (en qüestió de nombre d’alumnes per classe) és augmentar-los. Des de P-3 en endavant… perquè, com he sentit algunes vegades… “nosaltres també érem molts a la classe i no passava res!”. Que no passava res? Però que hem perdut la memòria? I tant que passava!

Passava que el professor no podia atendre les necessitats de la gran majoria d’alumnes. Passava que érem masses, que costava més seguir una classe, que moltes vegades, allò era un guirigall. Passava que el professor o mestre s’histeritzava amb tants alumnes, amb tantes demandes diferents, amb tantes preguntes… Passava que allò no era sostenible, però era, simplement. Doncs bé. Ara tornarà a ser.

I ho entomo, com la majoria. Manifestant-me el dimarts que ve com molts pares i mares, que sembla que poc més podem fer. Però que no em colin que no passa res, perquè ho sento, sí que passa!

Al setembre la nostra filla comença l’escola i em pregunto quants nens hi haurà a la classe, quants seran. Veig la perspectiva dels mestres que hauran d’atendre encara més nens per aula, cobrant menys i fent més hores, i tinc por que el desànim, el malestar i la indignació acabi afectant (d’alguna manera) els nens i nenes que no en tenen cap culpa. Espero que la gran majoria sentin la vocació per damunt de tot i malgrat els temps siguin difícils, continuïn sent bons professionals. No sé com deu ser atendre una aula amb 25 nens i nenes de 3 anys. No m’ho puc ni imaginar… i sí, clar, els nens s’espavilaran, com hem fet tots al cap i a la fi, però m’entristeix pensar que una vegada més, ells hi perden.

I desenganyem-nos… si ells hi perden, tots hi perdem. Tan si som pares com si no. Si els nens d’avui hi perden… els adults d’ara i de demà… també.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats