Ballem?

És dissabte i tinc una xerrada aquest matí. Només m’he d’arreglar i sortir; ell s’ocupa de la resta. Esmorzo, em dutxo, em maquillo una mica, que no es noti que he dormit poc. Agafo la maleta, la jaqueta, faig petons a tothom i me’n vaig.

Pujo al cotxe i poso música. Oh, no, una altra vegada aquell CD de música infantil que hem escoltat dos milions de vegades. El trec i no trobo res més. Deixo la ràdio a veure què sona. Ja a l’autopista sona “Kiss”, de Prince. Va morir fa dos dies, així que no m’estranya quan sento que dediquen el programa al cantant i que només posaran la seva música. Me n’alegro i recordo aquell concert fa mil anys a Barcelona amb el meu amic Oriol. Recordo com vaig ballar Kiss perfectament, i li dic “descansa en pau”.

Començo a cantar posseïda (sempre canto al cotxe, encara que sigui música infantil, sí). Pujo el volum i m’entra “subidon”. Per tot: per la música, per conduir (que sempre m’ha agradat), per anar a fer una xerrada del que m’agrada, per cantar). És dissabte i fa un dia espectacular. Sona Kiss i tot és perfecte.

M’adono que no en tinc prou amb cantar-la, que vull ballar-la també. Però estic al cotxe conduint i just puc moure una mica les espatlles, res més. I penso en com seria de perfecte un lloc on poguessis sortir a ballar al matí, però no un “afterhours” amb gent que no ha dormit de tota la nit, no. Gent com jo, que ara no em prendria ni una cervesa i que només vol ballar amb música forta una estona, només una estona. Gent amb nens a qui encara no li ve de gust sortir de nit perquè quan es fa fosc ja té son i que a les 23h seria incapaç de tornar-se a calçar les sabates per anar a ballar.

Gent que ballaria com si no hi hagués un demà perquè fa segles que no ho fa i a estones sent que ho troba a faltar. Com jo, que m’adono que fa un any que no ballo posseïda, perquè d’aquí res farà un any del casament dels meus amics Jordi i Manel, quan vaig ballar sense parar durant hores i m’ho vaig passar teta.

Ara, en aquest precís moment em posaria a ballar. Saltaria a la pista i ballaria una bona estona sense parar. Sí, ara, a les 10h del matí d’un dissabte, acabada de sortir de casa, acabada de llevar… ja tinc aquesta energia que necessito per ballar. Perquè les mares no podem esperar a tenir-quan la tenen els altres. Ens vénen subidons quan menys t’ho esperes, en horaris que et farien riure si no fos perquè ho entens, perquè tens fills, i els horaris han passat a una altra dimensió. Sí, l’horari infantil és el que et quadra últimament… perquè vas tan cansada que o balles a les 10h del matí, o ja no balles. I com que no hi ha cap lloc on poder ballar les mares a les 10h, acabes sense ballar durant mesos…

Haurien d’inventar un lloc així: un lloc on poguessis anar una estona (amb una estona n’hi ha prou), desfogar-te, ballar, cantar com una boja, i seguir amb la teva vida. Ple de mares oxcitocíniques, amb poc temps però desbordants d’energia: perquè no haurien de patir per si el nen es desperta a mitja nit. Podrien desconnectar de veritat perquè, total, són les 10h del matí i tot està bé i és fàcil. Riuríem com mai, ballaríem a la babalà i al cap d’una estona, cadascuna seguiria amb la seva vida… Algunes ho ajuntarien amb un dinar d’amigues i en acabar, anirien a casa felices, amb les piles carregades i amb unes ganes enormes d’abraçar als seus i gaudir-ne tota la tarda. Altres tornarien de seguida a casa perquè amb aquesta estona ja n’haurien tingut prou. Altres ballarien poc però xerrarien molt i trobarien altres mares amb les quals compartir les seves pors o angoixes… i tornarien a casa després d’haver fet noves amigues i amb el whatsup ple de nous telèfons amb els quals confiar quan aparegui un sotrac.

No s’inventarà mai un lloc així, ho sé. Però m’agradaria que existís. Per poder trobar-nos i fluir en aquesta energia femenina tan necessària quan estem criant… en aquesta tribu que dóna tant suport quan tenim fills petits… i en aquestes activitats, cantar i ballar, que donen ales a l’ànima.