Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
A mitjanit he rebut un mail de la meva mare. Avui fa 37 anys que vaig néixer i aquest escrit que m’ha enviat, serà molt segurament (juntament amb el preciós dibuix de la Laia), el millor regal del dia. M’ha agradat tant, que el comparteixo:
Fa exactament una setmana que sé que ets tu, Lua, la que hi ha dins la meva panxa i no el Pau. Feia molts dies que tenia unes ganes boges de saber quin era el teu sexe per poder-te ja dir pel nom, per poder-me vincular encara més a tu. No et negaré que m’ha passat exactament com amb la Laia. Malgrat que quan era petita i jove sempre havia sentit que tindria nenes, un cop em vaig quedar embarassada de la Laia només somiava amb bebès que eren nens. Sí, i tenien penis i cara de nen! 🙂 No és que volgués un nen, en absolut. M’era completament igual. Quan ens van dir “és una nena” vam ser molt feliços, tots dos. I després de 4 anys i pico puc dir que m’encanta tenir una filla.
Tot sovint hi ha el costum de de dir que l’embaràs d’un segon fill és pitjor que el del primer. En part és normal, perquè les dones anem més cansades ja que en tenim un altre que ens reclama atenció i abans això no passava. Descansàvem quan volíem i teníem més temps per mirar-nos el nostre melic i el del fill que gestàvem. Però sincerament, gestar un segon fill té moltes avantatges. O almenys, jo les hi trobo! I avui us les vull explicar.
Fa qüestió d’un mes vas començar-me a dir que t’enyoraves. “Avui he plorat a l’escola perquè et volia a tu” o “no marxiiiis…” i aquestes coses. Jo, convençuda que era pels meus caps de setmana a la ràdio, que ens deixaven molt poc temps juntes, vaig convènce’m que era normal i que passaria tan bon punt veiessis que no hi anava més. Però anava errada. No era això.
A vegades costa reconèixer que en determinats dies o millor dit, en determinats moments, apretaries a córrer i no pararies. Costa acceptar que per molt fantàstic que et sembli ser mare, hi ha moments en què llençaries la tovallola, diries “fins aquí, no puc més, no en sé més”, i tornaries a córrer. Els fills tenen la meravellosa i sorprenent capacitat de treure’t de polleguera. Només el teu sap fins on estirar la corda perquè arribis a aquell punt on no t’agrada gens arribar: al d’enfadar-te, al de fer-te qüestionar tot el que fas, tot el que has fet, tot el que faràs… Només el teu fill sap tocar aquella tecla que et remou per dins fins a tal punt que et fa pensar coses de l’estil “això no ho aguanto, jo no ho suporto més, no sé què fer amb tu, sóc molt mala mare, això és un desastre, no serveixo, plego, ho deixo!”. Com si això de ser mare o pare pogués ser una cosa com per “deixar-ho”! 😉
Estar embarassada per segona vegada té coses molt bones i una d’elles, és que (a grans trets) saps una mica el que t’espera. El que t’espera a tu i el que els espera als altres. Cada fill és un món, i molts no tenen res a veure uns i altres, és cert. Però hi ha algunes coses que no canvien i com que em conec i com que tinc l’experiència de la primera vegada, he decidit escriure aquesta carta a familiars i amics, ara que encara no estic posseïda (del tot) per les hormones de la maternitat.
El post d’avui és un agraïment. A tots vosaltres. Als que em seguiu des de fa anys i als que m’acabeu de descobrir passejant per Internet. El post d’avui és una celebració: perquè aviat farà 3 anys que molts llegiu les meves històries, perquè a Facebook ja som 501, perquè a Twitter ja em seguiu 2.238 persones, perquè molts m’envieu mails, perquè altres em veniu a veure i em confieu històries de la vostra vida íntimes i profundes…
A vegades penso en vosaltres dos: en tu, que ets dins la meva panxa, i en la Laia. En com serà quan sigueu fora, i no només quan neixis sinó més endavant. Us avindreu? Us estimareu? Us ajudareu? Quina relació tindreu quan sigueu grans? Cada vegada que sento algú que em diu que té un segon fill perquè volia que el seu fill tingués un germanet i juguessin, desitjo que no tingui una decepció. Perquè he vist germans que ni juguen ni tenen cap especial apreci per aquell altre nen que tenen al costat. O germans amb relacions difícils, complicades. O germans indiferents. O germans extremadament gelosos a l’edat adulta.
Avui t’escric perquè volia que sabessis una cosa important. Després de 14 anys treballant a Catalunya Ràdio, aquesta és la meva última setmana a l’empresa. Ho deixo, per voluntat pròpia, perquè tinc ganes de fer un gir a la meva vida a nivell professional i caminar per altres senders.
La ment en aquests temes de maternitat diguem que intenta prendre el control: tenir-ho tot estudiat, totes les possibilitats mesurades, tots els criteris ben analitzats, per després, escollir la “millor” opció. Tot sovint ja ens plantegem quants fills voldrem molt abans de tenir-ne cap i fem volar coloms amb la parella. Aleshores vénen aquelles frases de “jo o tres o cap” que tot sovint canvien amb el pas del temps i ens fem tips de riure recordant-les.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada