Bon any 2012

(Per si no ho heu llegit a “BENVINGUTS”, m’agafo uns dies de “descans” bloguers. Necessito carregar piles i produir. Em falta temps per escriure i és el que m’he proposat per la primera setmana de l’any; escriure molt. Per aquest motiu tornaré a estar amb vosaltres el dilluns 9 de gener. Us trobaré a faltar!)

30.12.2011

Per mi hi ha dos moments importants en què no puc evitar fer balanç. Un és l’aniversari i l’altre és el canvi d’any. No és que la nit de cap d’any m’apassioni, i de fet, confesso que les últimes dues hem anat a dormir abans de les campanades, però sí que m’agrada fer revisió. Allò de “ara que s’acaba, stop! Mirem què ha passat”. Quan era petita sempre escrivia una carta… Sempre he estat molt d’escriure cartes, jo, i les de cap d’any no les escrivia ni al Pare Noel, ni als Reis,… Moltes vegades eren només per guardar-les al calaix, i si m’agradaven molt com havien quedat, les hi donava a la meva mare. Cartes on repassava què havia fet aquell any, si havia estat important per mi o no, si m’ho havia passat bé o no, què havia après i en què m’havia equivocat.

Fa temps que no escric el “balanç” i en canvi, cada any escrivim en un full tot el que volem deixar enrere, el que volem assolir i el que desitgem. Aleshores ho guardem en una capseta que obrim l’any següent el dia 31 de desembre. L’obrim, llegim el que hi vam escriure i veiem si hem anat molt desencaminats o no. Ah, i el cremem. I tornem a escriure i tornem a guardar a la capseta… I així cada any. Dissabte em toca llegir què vaig escriure l’any passat i adonar-me de si m’he pogut desprendre del que volia, de si he après el que desitjava i si he fet el recorregut vital que volia fer.

Sigui com sigui, aquest any ha estat un temps de fer nous passos cap enfora. Vaig tornar a treballar després d’una excedència d’un any i mig, i tot i que no va ser fàcil al principi, ho vaig fer de gust i amb ganes. Ha estat l’any de reptes professionals, de tornar a recuperar la vida que tenia (o si més no una bona part) abans de convertir-me en mare. L’any de començar el blog que m’ha fet esbombar a la xarxa qui sóc, què em passa i què penso. El que em pensava que només llegiria jo i els meus amics, resulta que ho estan llegint un munt de persones cada dia. Ha estat l’any de conèixer moltíssima gent nova, d’aprendre tantes coses que no m’hi cabrien en aquest post. L’any d’anar sortint del puerperi, d’anar finalitzant aquell temps inacabable i preciós d’introspecció i rebrotar a la llum del sol amb més força encara.

Aquest 2011 ha estat l’any d’anar de cul, de fer croquis i malabars logístics per aconseguir que dues persones (ell i jo) poguéssim arribar a tot sense deixar-nos res, i sobretot, intentant que la nostra filla estigués, en tot moment, ben atesa i feliç. Hi ha hagut moments d’estrès però també d’anar trobant l’equilibri. Un any que va començar amb paraules soltes com “mama”, “papa”, “teta”, i que acaba amb frases senceres i que s’entenen a la perfecció: “mama, és veritat, t’ho asseguro!”, o “un dia vull anar a veure aquesta pel·lícula del mico!”. Un any que va començar amb lactància materna a dojo i que acaba amb un parell de preses al dia. 365 dies que han fet que la Laia ara sigui una nena gran, presumida, segura, guapa i espavilada, ah… i amb un caràcter que a vegades et fa respirar fons i agafar aire. Sí, ha estat l’any en què hem vist el SEU caràcter, i en què hem hagut d’afrontar nous reptes en la criança, acompanyar-la en la frustració i en el plor, veure com s’enfada com si el món s’enfonsés i entendre aquest seu camí de creixement físic, psíquic i emocional. No ha estat fàcil a estones, sobretot quan hem estat molt cansats. Però hem après, sí, hem après molt. Tots.

El 2012 que tenim a tocar em fa sentir cert neguit perquè a nivell general, el veig un any d’aquells d’“agafeu-vos que vénen corbes”, perquè no crec que econòmicament, socialment, políticament millori, al contrari. Crec que la corda es tensarà molt més i això serà un nou repte; aconseguir estar centrats i serens malgrat el present a vegades es torci. Els nostres fills s’ho mereixen.

Us desitjo el millor per aquests nous 365 dies. Que doneu i rebeu AMOR, que sigueu feliços i que crieu en pau. Fins l’any que ve.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats