De "marranades" i "rabietes"

8.9.2011

Tinc la sensació que fa unes setmanes que hem entrat en aquella espinosa etapa que molts anomenen de les “marranades” o “rabietes”. A mi no m’agraden aquestes dues paraules perquè crec que tenen connotacions molt negatives. Quan pensem en una “marranada” normalment pensem en un nen/a que s’enfada de manera desmesurada per una ximpleria, per una cosa sense sentit, i que per tant, no és res bo. Ja d’entrada, ho jutgem… no fos cas!

He de confessar que els primers rampells de geni de la meva filla em van sobtar moltíssim. Sabia que arribaria un moment que sortiria la “lleona” que duu a dins, però tot i així, quan la vaig veure cridar, estirada al terra i picant de peus vaig pensar: “Que no ens passi res!”. Perquè, no ens enganyem, normalment són situacions difícils de trampejar amb bons resultats i sobretot, que fan moooolta mandra. Perquè t’exigeix un esforç extra quan, potser, estàs més cansat del compte. Perquè demana de tu tota la mà esquerra, tot el saber fer de mare o pare, perquè aquella situació no acabi perllongant-se in eternum…

Ara que ja duc unes setmanes immersa en aquesta nova etapa he observat algunes coses: els cops de geni així de sobte es produeixen molt més si jo estic cansada o he estat hores fora de casa. Com si a la tarda em “regalés” aquest comportament, suposo que per fer-me present (encara que ella no ho sap que ho fa per això) que m’ha trobat a faltar.  Totalment comprensible. Si estic cansada em costa horrors trampejar bé la situació i a vegades em duu al límit de la meva paciència que, per sort, intento no acabar-la. Aquestes enfadades en públic estan molt mal vistes i sento que la gent em jutja a mi i també a ella. Per ara, no m’importa gaire. Hi ha moments en què veig que plora perquè necessita fer una bona descàrrega i busca qualsevol motiu per poder-ho fer. Per exemple, voler conduir ella fins a casa, cosa absolutament impossible. Davant d’aquests casos, simplement intento entendre-la i deixar-la plorar acollint-la, abraçant-la i explicant-li què està succeint. Normalment amb uns minuts en té prou i just després torna a somriure.

Però una altra cosa que també he observat al meu voltant és que mares i pares que crien amb vincle, dedicant-se als fills de totes les maneres possibles, se senten a vegades fins i tot decebuts per aquests comportaments dels seus fills. Com si el fet d’haver-los criat de la manera que ho han fet els hagués de donar la “carta de llibertat” en aquests temes. Com si el fet d’haver-los donat pit a demanda, haver fet collit, haver empatitzat sempre amb ells, i haver-los cobert les necessitats en tot el que han pogut, hagués de fer desaparèixer aquella etapa en la qual el nen es reivindica i es fa sentir.

I jo em pregunto… No és precisament això el que volíem? Jo sempre he volgut que la meva filla, quan sigui gran, sigui una persona lliure, que pensi per ella mateixa, que faci valdre els seus drets, que no sigui una ovelleta que només compleix ordres… Doncs bé, de què carai em sorprenc? Fa justament el que li toca en el moment en què està. Ha après que ella també té les seves idees i les fa valdre. Quan no vol pujar el cotxe i plora a cor què vols té els seus motius. Normalment és perquè al cotxe hi fa una calor insuportable. Jo, si pugués, tampoc hi entraria! Que potser hi hem d’entrar perquè HEM d’anar a casa? Doncs evidentment que ho acaba fent, però no sense abans haver-me dit i expressat que entrar al cotxe en ple estiu amb la calor que hi fa a dins és una merda. I té tota la raó.

Que jo preferiria que fos tot més fàcil quan estic cansada, que no em trobés a faltar, que… sí, evidentment. Però ningú ha dit mai que criar un fill fos fàcil, o que acollir aquella ràbia que el nostre fill/a expressa amb tota la força i que ens remou per dins, fos bufar i fer ampolles. És una oportunitat. D’aprendre d’ells, però també de nosaltres. De créixer AMB ells. Benvinguts siguin els cops de geni de la meva lleona!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats