El caos i la criança

9.9.2011

El caos s’ha apoderat de casa nostra. Sí, en serio. No és ni una broma ni una exageració. És una realitat aplastant que m’agobia! Des de fa un temps, el caos gairebé és permanent a casa nostra i l’ordre pràcticament ha quedat esborrat del mapa. I no serveix de res que em passi el dia endreçant, no hi ha res a fer, el caos és tan llest que acaba fent-se present malgrat els meus esforços. Quan la Laia era més petita semblava que el tenia a ratlla, però a mesura que ha anat creixent, també ho ha fet la seva capacitat per treure deu mil joguines del seu lloc i escampar-les per tota la casa. I no us penseu, a la seva manera, ella és endreçada i li agrada l’ordre… però no sé com, té un poder enorme d’escampar-ho tot.

Des que he tornat a treballar i vaig més de cul, el caos ja s’ha fet l’amo. Tant el meu company com jo, ens fem tips de repetir aquella frase inútil de: “hem de mirar de tenir la casa més a ratlla, perquè això no s’aguanta”, però no hi ha res a fer. Podem tenir-ho tot endreçat, tot… però al cap de mitja hora, no saps d’on, el caos ha tornat a aparèixer i és com si al mig del menjador hi hagués explotat una bomba!!! I no us penseu que sóc una histèrica de l’ordre, en absolut, però és que estem arribant a uns extrems insòlits! Per sort, cada vegada que ve alguna amiga a casa em diu: “ui, això no és res, veiessis casa meva, com està!” però no sé si ho diuen de debò o si per dins pensen: “mare meva, quin desordre més bèstia!!!”… (a partir d’ara em fixaré més en si, quan diuen aquesta frase, em miren amb cara de pena! ;)).

Hem estat tres dies fora i hem viscut en una casa de fusta realment petita. Pensava que allà seria més fàcil deixar el caos fora de la porta, impedint-l’hi l’entrada, però he vist que aquest paio és mega llest i es cola a dins en menys que canta un gall. Hem tingut aquell nucli petit també sumit en el caos, però no sé si era perquè estàvem de “mini-vacances” o què, que aquell caos m’ha semblat fins i tot bucòlic. Allà dins, amb unes vistes precioses, relaxats, contents, feliços… tots tres junts amb el Caos. Curiosament, no m’ha agobiat, ni exasperat. L’he tolerat, com a part del procés i de l’etapa de criança que estem vivint.

Tot plegat m’ha fet reflexionar: està clar que el Caos no té cap intenció d’abandonar-nos. Per tant… no hauria de ser jo la que s’ho prengui d’una altra manera? No hauríem de ser nosaltres els que, encara que no poguem tenir la casa com una patena, entenguem que no passa res, que és una etapa, que ja aprendrem tots a tenir-ho tot més a lloc, que ja aprendrà ella també ha ordenar a banda de desordenar? No és el meu cansament el que em fa veure-ho tot molt més desordenat del que està en realitat? I què passa si tot no està al seu lloc? No sóc jo la que té poca paciència, per culpa del cansament, d’endreçar tot jugant amb la Laia, perquè ella també gaudeixi del plaer de posar-ho tot on estava?

Per tant… he pres una decisió. Potser equivocada, qui sap, però en tot cas, una decisió que em farà viure més tranquil·la. He convidat el Caos a sopar. Ja li he posat un plat a taula. Si ha de quedar-se, millor que ens fem amics, no trobeu?!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats