Dia Mundial del Son Feliç: trenquem cadenes!

29.6.2012

Avui és un dia important, perquè avui, un munt de blogs de maternitat, paternitat i criança de molts països de parla hispana dedicaran els seus posts al son feliç. De fet, és una iniciativa per intentar contra-restar la presència que els mètodes conductistes per fer adormir els nens tenen als mitjans de comunicació, consultes pediàtriques, etc… de mig món.

Nombrosos psicòlegs i experts s’han encarregat d’explicar què senten els bebès quan són deixats sols en un llitet d’una habitació a les fosques plorant desesperats. Al final d’aquest post us adjuntaré diversos articles que us poden donar més informació. Però jo, del que volia parlar avui era del per què aquests mètodes tenen tan bona acollida. No només els que “ensenyen” a dormir els nens petits, sinó també els mètodes conductistes per menjar, per comportar-se, etc.

En el fons, de fet, no crec que el quit de la qüestió siguin els bebès. No ens enganyem, els bebès molt, molt, no han important mai gaire a bona part del món. I en canvi, sí que han suposat una molèstia. Per què? Doncs perquè entorpien el “funcionament” dels seus pares. I… endevineu què? Doncs que si els pares no “funcionen” com funcionaven abans de tenir un bebè que els necessita a tothora (sobretot a la mare), aquests deixen de ser productius. I és això el que de debò importa: que tothom pugui continuar fent la seva funció dins d’aquesta roda que no s’atura mai, on cal produir, i on cal (no ho oblidem) també consumir. Cal que prenguem consciència del què amaguen de debò aquests mètodes, dels veritables motius encara que ens jurin i perjurin que s’han creat pel nostre bé i del nostre fill/a. Aquests mètodes s’han creat pel bé de la societat on estem immersos, no en tinc cap dubte.

Després hi ha un altre aspecte important: si un bebè entén, després de plorar i plorar sense trobar comfort i consol, que no cal que plori perquè ningú atendrà la seva demanda… és molt probable que això quedi instal·lat dins seu i que quan sigui adult, tampoc tingui gaires ganes d’alçar la veu, de protestar, de manifestar-se, de dir “per aquí no hi passo”. La societat submisa interessa i aquests mètodes la instal.len des de bon inici.

I per últim… per què hi ha tants pares i mares que els apliquen? Doncs perquè estan convençuts que és el millor que poden fer. A vegades perquè estan desesperats, cansats, desanimats… d’altres perquè els han dit que era el millor pel nen. Però també perquè molts de nosaltres som fills d’una generació en què els mètodes conductistes eren el pa de cada dia, allò del “no l’agafis que es malacostumarà” i quan mitja societat o més no ha estat acollida de bebè, en el seu plor, en el seu intent de retrobar uns braços que acullin potser el mal tràngol del part, o d’uns primers dies plens de canvis i de sensacions desagradables… Quan mitja societat o més ha plorat desconsoladament sense ser escoltada és molt difícil poder després, acollir nosaltres el plor dels nostres fills. La demanda constant, de 24 hores, el contacte físic ininterromput que molts bebès necessiten durant mesos i mesos de la mare… Com poder donar consol? Com poder-nos entregar tant i acollir tot el dolor i demanda que pugui sortir d’un bebè quan amb nosaltres ningú mai va fer-ho…? Resulta tan trencador, tan desesperant, que molts troben en els mètodes conductistes la solució perfecte al seu patiment i impotència de no poder sostenir tanta demanda. Per fi poden respirar. Amb el cor trencat, a l’altra banda de la porta, però per fi poden respirar.

Però no ens enganyem. No és la solució, sinó només una repetició d’un patró molt difícil de trencar, és cert, però no impossible.

D’una vegada per totes, prenguem consciència. Trenquem patrons. Trenquem cadenes!

………………….

Terapia para el Sr. Estivill, de Mente Libre
El colecho reactivo, la nueva sandez del amigo de Estivill. De Mente Libre
Bebés y métodos conductistas de aprendizaje (I): la semilla de la violencia de Mente Libre
Bebés y métodos conductistas de aprendizaje (II): Violencia permitida de Mente Libre
Estivill delira…, per Tenemos Tetas
Desmontando a Estivill, per psiquiatra Ibone Olza
“La criatura que duerme sola es una novedad histórica”, per antropòleg James McKenna
Firmada por varios médicos, pedagogos y profesionales: Declaración sobre el llanto de los bebés
El método Estivill: el último eslabón de una larga cadena de doctrinas hostiles a la infancia, per psicoterapeuta Juan Campos
Por qué no hay que aplicar el método Estivill, de Nace una mamá
Hay que vencer al miedo, de Ser Mamás
Pediatría con sentido común… de Para el bebé
Sobre el “sentido común” de algunos de nuestros pediatras, de Reeducando a mamá
Mi carta al señor Estivill, el señor que vende malos sueños, de Mimos y Teta
El 80% de los niños duerme en compañía, de Bebés y Más.
Artículos sobre sueño infantil y colecho, en Crianza Natural
Sobre el colecho, en El Arte de Criar
El sueño infantil, mitos y realidades, en Dormir sin llorar.
Por qué los niños se despiertan por la noche, de Carlos Glez, en Holistika
El método Maridill, por Dra. Pastelina