Alimentació complementària 1. Com mengem?

26.6.2012

Diverses persones m’han demanat que parli d’alimentació. Quan els bebès s’acosten als sis mesos, a molts pares els arriba aquella pregunta de “d’acord, i ara com es fa això de l’alimentació complementària?” i hi ha qui s’hi pot arribar a angoixar de debò, sobretot si el nen/a no menja el que esperàvem. Ja us avanço que aquest post tindrà diverses parts, perquè l’alimentació és molt més del que en un primer moment ens pot semblar i sobretot, perquè amaga moltes altres qüestions. Espero ajudar-vos.

Però anem al principi. Si sou una parella esperant un fill, si ja el teniu als braços i tot just mama i dorm, si s’acosta als sis mesos… el primer que us aconsellaria és fer-vos aquesta pregunta: “com mengem, a casa?”. Molt abans de començar a preocupar-nos del nostre fill, de com ha de menjar, de quan i de quant, qüestionem-nos com mengem nosaltres. Ens agrada menjar? En gaudim? Ho fem cada membre de la família per la seva banda o tots junts a taula? L’estona que compartim, és agradable o s’hi nota una mica de tensió? Perquè menjar més o menys ho fem tots, però no de la mateixa manera:

Podem menjar d’una esgarrapada i sense parar-hi atenció perquè de fet, només mengem per gana, no pas per plaer. Podem menjar lamentant cada mossegada que ens posem a la boca perquè ens agradaria estar més prims, i temem que menjar, empitjori el nostre aspecte. Podem menjar de pressa i corrents, amb desfici, pensant que és perquè tenim molta gana, o molta pressa, però en el fons, sabent, que el que ens passa és que tenim ansietat i el menjar ens l’apaivaga. Podem menjar només quatre coses i sempre les mateixes perquè ens hem cregut que som dels que no ens agrada tastar gustos nous. Podem menjar amb plaer i gaudir amb cada cullerada, perquè ens agraden les textures, els gustos, els records que ens duu l’olor d’allò que hem cuinat a casa. Podem menjar sols i gaudir-ho, o menjar sols i desitjar compartir àpat amb algú altre. Podem odiar els dinars de molts a taula perquè ens recorden uns dinars familiars que detestàvem des que tenim memòria. O podem gaudir-los i voler que tothom sigui a taula perquè els dinars familiars ens feien feliços. Podem menjar sense parar atenció al que mengem, o fent tres coses més alhora. Podem menjar obsessionats en la qualitat d’allò que empassem, pensant en si hi hauran tirat productes químics a sobre i si això ens afectarà a la salut. Podem menjar en silenci, amb conversa, amb crits i renecs o amb la televisió tota l’estona encesa. Hi ha tantes maneres de menjar, tantes, que podria no acabar mai de descriure-les…

Per això proposo aquest exercici. Prendre consciència de com mengem i de què. Preguntar-nos si ens agrada la manera com ho fem, si la gaudim i si és així com volem compartir-ho amb els nostres fills. Perquè molt abans que aquell bebè es posi un tros de pastanaga a la boca, ja ha observat cada sensació i emoció dels de casa quan són a taula. Ja s’ha impregnat de la manera com es menja.

Però sobretot, el motiu principal per què us proposo aquest petit-gran exercici és perquè crec important no traslladar tot allò que nosaltres hem “amagat” amb el menjar als nostres fills. Si érem dels que ens deien “esquifits” perquè menjàvem “quatre coses i malament” és probable que tinguem por que el nostre fill faci el mateix. És probable que si no en prenem consciència, si no ens alliberem de la nostra història i de com ens ha pogut marcar, estiguem atabalant el nostre fill perquè mengi més, perquè li agradi tot i molt… perquè no li acabin dient “esquifit” com a nosaltres. Els nostres fills són altres persones, amb altres realitats, amb altres gustos, amb altres maneres de fer, amb altres necessitats, amb altres preferències. Va bé saber-ho i integrar-ho abans de començar a fer una cosa tan important com menjar. Les emocions (les pors, les expectatives, les frustracions, les mancances i el dolor emmagatzemat) pot afectar i molt la manera com mengem. Abans d’iniciar l’alimentació complementària amb ells, fem endreça, fem recerca, tibem el fil de la nostra història… potser prenent consciència de com hem menjat durant tots aquests anys veurem si és així o no com volem continuar menjant en el futur… i potser decidirem que hi ha alguns hàbits que cal canviar.

I tu… com menges?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.