Dormir o no dormir, aquesta és la qüestió

12.2.2015

 

A casa tenim un llit enorme. El nostre, de 1,50 més un altre enganxat de 90 a un cantó i un bressol fet per l’avi de les nenes a l’altre cantó. Total, que tenim un llit que de punta a punta fa gairebé 3 metres! La Laia, al llarg d’aquests 5 anys i mig que té, ha dormit la gran majoria del temps amb nosaltres i a èpoques, sola a la seva habitació. Fa uns mesos va tornar-hi i al principi hi dormia francament bé, però va arribar el setembre, l’octubre i poc a poc va anar-se despertant més. Primer una vegada, després dues, i algunes nits, fins a tres vegades en què ens volia al costat fins que es tornés a adormir. Tenia por, (suposàvem) i ens volia allà.

 

Per nosaltres era molt pesat; anàvem cansats i vèiem que allò ja no tornava a funcionar. Li vam comentar que crèiem que estava passant alguna cosa perquè no dormia tranquil.la allà i que si volia, podia tornar amb nosaltres, que no hi havia cap problema. Ens va dir que tenia por i que sí, que volia tornar. Aquella mateixa nit va dormir 12 hores seguides com sempre i es van acabar els despertars per por. Ara, si algun dia es desperta és per fer un pipí o per beure aigua, res més.

 

M’adono que això no és habitual, no hi ha gaires nens de 5 anys i mig que dormin a l’habitació dels pares i quan algú m’ho pregunta i dic que ha tornat amb nosaltres i que dorm bé altre cop hi ha qui posa cara de sorpresa (en el millor dels casos).

 

 

Per mi, respectar el ritme del teu fill vol dir respectar-lo sempre, no només quan és un bebè i el veiem vulnerable. I era evident que ara, amb la Lua dormint amb nosaltres, amb l’inici escolar, etc, hi havia massa emocions que la despertaven de nit i sola, a la seva habitació, no estava prou tranquil.la com per dormir en pau. A mi m’és igual on dormi: si dorm a la seva habitació i hi és feliç i dorm serena i plàcida em sembla fantàstic. I si dorm amb nosaltres i és feliç allà, doncs també. Només tinc una única preferència: DORMIR BÉ. TOTS. Que els pares i les filles poguem dormir com ens mereixem, poguem descansar per fer front, després, al que ens porti el dia. I està clar que despertar-se 3 vegades, fer viatges a l’altra habitació, fer-li companyia fins que s’adormís de nou, tornar a la nostra habitació i dormir, era absolutament inviable. Almenys per nosaltres. Anàvem cansadíssims. Generalment se n’ocupava ell, de la Laia, i jo de la Lua, però algunes nits ens trobàvem fent viatges pel passadís tu cap aquí, jo cap allà, i allò era horrorós!

 

La setmana passada el meu marit va estar dues nits fora per feina. Vaig dormir amb les dues, una a cada costat, i vaig dormir fatal. Em despertava (no perquè elles em despertessin), sinó perquè no estic acostumada a dormir sense ell. M’agrada sentir-lo a prop. M’agrada tocar-lo quan em moc. M’agrada que estigui al meu costat. I si això em passa a mi que tinc 38 anys, com no els ha de passar a elles? D’alguna manera, quan som tots a casa puc dormir tranquil.la, com si totes les ovelles fossin al corral. I dormo com un soc. Però quan ell no hi és, o quan ell i la Laia han dormit fora algun cap de setmana pel que fos… jo ja no dormo igual.

 

I és que som mamífers i dormir plegats és el que fan la gran majoria de mamífers. Arraulits, un al costat de l’altre, acompanyant-se també en somnis. I jo no ho trobo ni anormal, ni greu, ni res. Per mi és el més natural del món perquè és el que em surt de dins; permetre que dormin on vulguin mentre les vegi dormir tranquil.les i felices. Ni en tinc dependència, ni sento que això sigui motiu de gran debat. Simplement respectem els seus ritmes: la Lua és evident que ganes de dormir lluny de mi no en té gens, i la Laia, depèn de l’època vol dormir sola o acompanyada. Doncs que així sigui.

 

Aleshores vénen les preguntes: I la parella? I les relacions sexuals? Doncs bé, per nosaltres no és cap problema perquè, per sort, tenim altres habitacions, un sofà, etc. Això de què quan tens fills fer l’amor és pitjor és mentida: és més divertit, més imaginatiu i t’ho has de treballar més perquè sovint gairebé no tens ni el temps. O sigui que això de què per les relacions sexuals el teu fill hagi sí o sí de dormir sol a la seva habitació quan no ho vol és una excusa. Una excusa que amaga la por. La por de “I si mai vol anar a dormir sol? I si mai s’independitza? I si sempre el tenim enganxat a les faldilles?” És aquella por que ens han transmès des que som petits i aquella ànsia de què els nens no depenguin de ningú i surtin cap a la vida, que és molt dura! Que n’aprenguin!

 

Respectar-los només en el què a mi m’és fàcil o em ve de gust no és respectar-los. Respectar-los només de 8 del matí a 21h, o quan a mi em va bé, tampoc. Em sap greu, però no ho és. Respectar-los és del tot, amb tot.

 

Més preguntes: “I la parella, dormint amb les nenes, on queda?” Doncs a mi, em queda al meu costat. Tenim cada un una filla per banda i ell i jo al mig, al nostre llit d’1,50. Per nosaltres això és important, ens agrada dormir de costat i així quan dono l’altre pit a la Lua m’asseguro que ell no li farà cap cop, cosa que amb la Laia (que dorm molt profundament), ja no ho tindria tan clar amb el que s’arriba a moure. Si la Laia en comptes de tenir 5 anys i mig en tingués 2 i em necessités encara molt, no sé què faria, segurament dormir jo amb una filla per banda i ell al costat d’una d’elles. Suposo, però no ho he viscut i són només suposicions.

 

Amb tot això el que vull dir és que fem revisió dels prejudicis que tenim respecte a aquests temes de criança tan controvertits i assegurem-nos que el que ens mou no és la por a teories que l’únic que amaguen és una necessitat social de separar el màxim de ràpid possible els nens dels seus pares. No fos cas que ens necessitessin massa! Tenim molta pressa i un concepte del que és el respecte cap a un fill molt erroni, al meu entendre. I sobretot, tenim a sobre la influència d’una societat patriarcal que el que prioritza és l’adult, la necessitat de l’adult molt per damunt de la necessitat del nen. Una societat autoritària i instal.lada en el poder d’uns sobre els altres i en aquest cas, del poder del pare i la mare per damunt del fill.

 

I per mi, el poder, l’autoritat… són conceptes que no associo a la relació amb un fill, la persona que més ens estimarem a la vida. Jo no les vull sotmetre, les vull acompanyar, vull créixer amb elles. Vull tractar-les amb empatia, aprenent d’elles, adaptan-nos als canvis, al seu procés de creixement. Vull dialogar-hi, empatitzar-hi, entendre-les i que m’entenguin. I, per damunt de tot, vull respectar-les perquè se sentin persones tingudes en compte, respectades, felices  i lliures.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats