El cos i el postpart

16.12.2014

Torno a estar en aquell moment. En aquell moment en què el teu cos sembla que vagi per un cantó i tu per un altre. El post part ja ho té això: fa que el teu cos vagi al seu rotllo! Quan vaig acabar de parir em vaig tornar a quedar amb aquella panxa que sembla que estiguis de tres mesos amb la diferència que ja no té aquella consistència bonica de tenir-hi un bebè a dins. Aquesta vegada no em va molestar perquè sabia que marxaria o que, en tot cas, no es quedaria d’aquella manera. Sabia que el meu cos aniria fent el seu camí en tots els sentits i que no valia la pena atabalar-m’hi.

Moltes vegades em miro al mirall i no m’acabo de reconèixer. Ara, que la Lua ja té 8 mesos, sembla que poc a poc torno a ser una mica jo, entenent el “jo” com la que era abans de quedar-me embarassada. Però sí, em miro al mirall i em veig diferent. I em veia diferent just després de parir, i quan ja en feia tres mesos. I no parlo només dels quilos que encara no has perdut. Estic parlant d’una cosa molt més generalitzada: parlo de la panxa tova i amb els òrgans interns intentant tornar a trobar el seu lloc ara que ja tenen espai, parlo dels pits grossos i amb totes aquelles venes que es transparenten i que et fan tenir bona part del pit i tòrax amb un munt de ratlles blaves, parlo de la cara, que sembla que amb la maternitat canviï. Potser és la llum la que canvia, no ho sé, però canvia.

En el meu primer postpart molts dies no em trobava bonica. Em sentia estranya en un cos que semblava que no fos el meu. Suposo que és que encara no m’havia empoderat. En aquest postpart m’he agradat. M’he agradat en tots els estadis; tant quan em sobraven quilos com ara que sembla que ja els he perdut tots. Tant quan estava esgotada els primers dies després de néixer la Lua com en d’altres que havia descansat i tot havia estat fàcil.

He après a estimar el puerperi, a estimar el postpart. El meu i el de totes les dones, potser per això jo sempre les trobo guapes. Extremadament guapes, diria jo.

Perquè hi ha alguna cosa, alguna cosa més enllà del cos, dels quilos, de les arrugues o dels cabells mal pentinats que traspassa el físic i arriba directament al cor de qui mira aquella dona. O almenys arriba al meu. I és la certesa de què alguna cosa ha canviat, alguna cosa s’ha transformat. Alguna cosa que et diu que aquella dona que tens a davant ha crescut i s’ha fet més sàvia.

Potser per això, perquè he après a estimar totes les fases del puerperi no em sento malament amb el meu cos. Però avui he hagut d’anar a comprar roba perquè res em va bé. He canviat, no sé com però he canviat, i els pantalons que abans em quedaven bé ara trobo que em fan bossa. Perquè les samarretes que abans m’agradaven ara em són incòmodes donant el pit. Perquè els jerseis que em posava abans de parir, ara em van estrets… I he tornat a sortir al carrer amb la Lua penjada i el paraigües i m’he endinsat a les botigues de moda. Amb aquella incomoditat de qui no pot emprovar-se res perquè té un bebè a sobre i a la botiga hi fa calor i hi ha música màquina a tot drap. Amb aquella mandra de qui li agradaria tenir una “personal shopper” que li fes aquesta feixuga tasca.

I m’he comprat uns pantalons ajustats, perquè si torno a estar prima com un secall, almenys que els pantalons no em facin bossa. I una camisa que pugui descordar per treure’m un pit i que quedi ample de baix per si de cas aquesta panxa tova que m’ha quedat no torna al lloc on era.

I he arribat a casa i m’ho he emprovat. I he tingut la sort d’encertar la talla i de què m’hagi agradat un cop posat. Sí, avui era el meu dia de sort! 😉

PD: Quants cops heu hagut de tornar a la botiga amb tot el que havíeu comprat per què un cop a casa, res us anava bé? Jo…mooooooltes vegades!