El dia de l’alta

11.11.2014

 

Feia dies que jo no preguntava res sobre quan ens donarien l’alta; m’ho havien deixat molt clar, eren 7 dies. 7 dies significava que podríem marxar cap a casa el divendres. Era dijous al matí i la pediatra va donar l’alta a l’última mare amb qui més ens havíem fet aquells dies. Les altres dues amb qui havia tingut més relació ja eren a casa. O sigui que en aquella sala de neonats tan plena quan vam ingressar, només hi quedaven dues nenes prematures, una nena a la UCI i la Lua.

 

Ella, la Lua, seguia igual de bé. Augmentava espectacularment de pes cada dia i seguia tranquil·la, plàcida, com el primer dia. No havia fet cap símptoma d’estar malalta i les analítiques havien sortit ja bé. Però l’última dosi d’antibiòtic li tocava aquell mateix dijous a les 5 de la tarda, per tant, teníem en perspectiva tot un dia més (amb la seva nit), a l’hospital. Es feia dur veure com tothom anava marxant i només podia pensar en quan ens tocaria a nosaltres.

 

La Laia havia anat a passar tot el dia al bosc amb els avis i el seu cosí, sabíem que així es distrauria molt i li passaria el dia més ràpid i més feliç. Per tant, aquell dijous podíem estar ell i jo junts (que també ho necessitàvem) amb la Lua. El que va començar sent un dia una mica trist per veure’m allà dins un dia més sense aquelles mares que tant m’havien acompanyat els dies anteriors, va anar tombant. La pediatra ens va dir que la Lua estava molt bé i que si l’última analítica sortia bé (que esperava que sí), no veia cap motiu per allargar l’alta fins l’endemà, ja que a la tarda s’acabava la tanda d’antibiòtic.

 

Quan vaig sentir això no m’ho podia creure. M’estava dient que no passaríem més de mig dia en aquell hospital, que no caldria tornar a fer viatges de nit, que podríem reunir-nos els quatre, per fi. Em vaig emocionar. Ell no s’ho creia. Li vam fer repetir i ens vam posar tan contents que costa d’explicar. Clar que sabíem que un dia li donarien l’alta! Però després de tant patiment, dels dies del part i de l’ingrés a neonats, que et donin l’alta hores abans del que la preveies, et fa volar!

 

I vam volar. Li explicàvem a la Lua i a mi em costava contenir les ganes de cridar “Per fi!!!!”. Però ens calia esperar les analítiques i no volíem, encara, cantar victòria.

 

Aquell matí va ser molt més feliç del que m’imaginava en un principi i sí, tot va sortir bé. Vam enviar un missatge a la meva sogra dient-li que ens donaven l’alta però que no li digués res a la Laia, que volíem que fos una sorpresa per quan arribés a casa.

 

A la tarda: última tanda d’antibiòtic i al cap de res, sortíem feliços de l’hospital. Ell amb la Lua penjada a una bandolera, jo tirant fotos per immortalitzar, per fi, el moment d’anar cap a casa.

 

Era feliç. Molt. Un feliç d’alleujament, de descans, de per fi, de no sabia quan arribaria l’hora. Un feliç de quan s’acaba una cosa que se t’ha fet eterna.

 

Feia sol i gens de fred. Sortir al carrer tots tres va ser tan maco… Vam anar a casa a peu i la Lua es va adormir de seguida a coll del seu pare. Ell, però, li anava dient cosetes, em sembla. Se’ns veia la il.lusió a la cara, la felicitat extrema. Vam enviar una foto dels tres a les llevadores, sabíem que per elles també seria un moment feliç.

 

I, per fi, vam arribar a casa. Recordo la sensació d’entrar per la porta com un moment màgic. Em va passar igual que quan va néixer la Laia. Aquella sensació es va repetir, malgrat les circumstàncies ser diferents. L’entrada a casa, l’arribada amb la teva filla a la casa on ha crescut dins la panxa i on creixerà a partir d’aleshores és una sensació indescriptible. En les dues ocasions que ho he viscut he sentit el mateix: felicitat i pau.

 

Ella va obrir els ulls i li vam ensenyar la que seria casa seva. Estàvem tan contents que se’ns notava a la cara, a la veu, als gestos… Ella estava tranquil.la, observadora i serena. Des del primer dia (i encara ara que té 7 mesos), li noto a la Lua una felicitat i una serenitat brutal. Com si ja sabés de què va tot i això li donés molta tranquil.litat, com si no calgués explicar-li gaire cosa quan et mira amb aquella cara de “mama tranquil.la, que jo estic la mar de bé!”. Doncs així ens mirava aquell dia.

 

Vam estar assaborint el moment una bona estona però a mi al cap de mitja hora més o menys, o potser una hora a tot estirar, em va començar a entrar la impaciència. Quan arribaria la Laia? La necessitat finalment d’estar els 4 junts se’m va fer fortíssima i vaig començar a tenir unes pessigolles a la panxa brutals. Al principi eren de neguit feliç pensant en com seria el moment i la seva cara en veure la Lua ja a casa. Però amb el pas del temps em vaig començar a posar nerviosa. Havien passat ja dues hores i no arribava.

 

Vaig trucar a la seva àvia però no contestava. Eren en una casa al bosc i hi ha poca cobertura. Llavors va ser com si ja no pogués esperar més. Sentia com que ja havia esperat prou per estar tots quatre a casa i ja no podia més. Seguia faltant algú i ja no ho podia suportar. Era horrible el què sentia perquè s’hi va barrejar la por i la inseguretat. Pensava “però que no ens podrem ajuntar mai o què? no puc esperar més! Que arribi ja per favor…” i com que això no passava i després de tants dies en què tot es torçava, la ment començava a traïr-me amb inseguretats del tipus “i si els ha passat alguna cosa?”

 

Vaig començar a plorar. Ell em deia que gaudís d’estar els tres a casa, que ja arribarien i jo li deia que no podia entendre com trigaven tant, que ja es feia fosc i els havíem dit que arribessin d’hora… Sí, vaig perdre els papers i em va venir una plorera monumental. O potser no era perdre els papers, potser era, simplement, que començava a treure tanta tensió acumulada, tantes emocions que allà en aquella sala de neonats amb tan poca intimitat, hi tenien poca cabuda. Li vaig donar la Lua a ell, que estava adormideta, i vaig anar a l’habitació. Vaig tancar la porta i em vaig estirar al llit per plorar tranquil.la sense por de què la Lua sentís els meus sanglots.

 

Vaig plorar fort, vaig cridar en algun moment, em sembla. Necessitava desfogar-me, necessitava plorar com havia volgut plorar i no havia pogut tots aquells dies.

 

I aquella necessitat de Laia, aquell enyor que em tornava en veure que no arribava, va destapar la caixa de pandora i semblava que algú hagués apretat un botó sense retorn perquè aquelles llàgrimes no s’acabaven. Vaig plorar una bona estona fins que finalment, vaig sentir un cotxe. Em vaig eixugar la cara ràpidament i vaig anar amb la Lua. Va obrir ell i li va dir “Laia, tenim una sorpresa”. Ella, que es pensava que la seva mare i la seva germana encara serien a l’hospital fins l’endemà, va entrar i ens va veure.

 

Sempre més recordaré aquella cara. Va dir que era la millor sorpresa del món, que era el millor regal… No s’ho podia creure i es va excitar tota ella. Mirava la Lua, em feia petons a mi, li tocava la maneta, abraçava el seu pare, tornava a mi, tocava la Lua, tornava a abraçar el seu pare… i així…

 

Vaig anar sola un moment a la cuina i la meva sogra em va dir que els cosins s’ho estaven passant molt bé i que no volien separar-se i li havia costat molt convèncer a la Laia per tornar cap a casa, que per això havien trigat tant. Sé que ens vam abraçar i vaig tornar a plorar d’alleujament… Tot estava bé, tot havia anat com havia d’anar, suposo, i en aquest cas havia servit per començar a plorar i a treure tot el que jo havia acumulat dins meu i que no havia trobat sortida.

 

Aquell vespre va ser fantàstic! Ens vam quedar tots 4, ens vam tirar fotos, ens vam abraçar molt… ens vam estimar molt. Per fi s’acabava un periple que ara, mirat amb perspectiva, ens va fer molt més forts. Va fer que apreciéssim encara més la importància d’estar tots quatre junts, de prendre consciència d’aquesta família que havíem creat, d’aquesta família de 4 que érem. Vam fer pinya, vam ser un equip. Cadascú des del seu jo, des de la seva edat i del seu rol en la família, vam ajudar a fer que allò fos el menys traumàtic possible…

 

Jo sabia que allò no havia acabat, que aquells deu dies que feia que havia començat tot eren massa bèsties com perquè quedessin ja esborrats del mapa. Sabia que m’havien deixat marques, que em quedaven cicatrius amb ferides encara obertes, però en aquell moment jo ja era feliç. Tornava a ser-ho. Baldada, havent dormit poquíssim en els últims 10 dies, esgotada i fosa, però feliç.

 

Sabia que allò era un nou inici i aquell dia vaig decidir que jo, a banda de l’aniversari de la Lua, dins meu també celebraria els 17 d’abril, perquè va ser el dia de l’arribada a casa. El dia que, per fi, vaig tornar a ser feliç.

 

Continuarà…

 

Foto: per fi a casa!

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.