Estrès post-traumàtic

18.11.2014

 

Busco la definició que més s’escau a la història i és aquesta: “se trata de un acontecimiento en la vida del sujeto, una experiencia vivida que aporta, en muy poco tiempo, un aumento tan grande de excitación a la vida psíquica, que fracasa toda posibilidad de elaboración”. Això és el que em passava a mi. M’havia estressat tant tot el que havia passat, aquella setmana de dormir tan poc, de sentir tantes coses i de tenir tan poc temps per elaborar tot el succeït que un cop vaig ser a casa va arribar l’estrès.

 

En el fons de mi estava contenta, clar que sí, molt contenta de què tot hagués acabat. Però a les meves primeres capes tot era tristesa i plor. Recordeu que us vaig dir que s’havia obert la caixa de pandora? Doncs calia buidar moltes emocions acumulades i resumint, no podia parar de plorar. Aquell primer cap de setmana a casa, el meu marit, que m’entenia a la perfecció i sabia que no em podia ajudar, intentava deixar-me els espais per poder estar tranquil.la i anar fent camí, per poder plorar sense la sensació d’estar fent preocupar a la Laia. Ell se l’enduia a fer coses xules i jo em podia quedar a casa gaudint de la Lua, fent migdiades amb ella a sobre, i si tenia ganes de plorar, ho podia fer en llibertat.

 

I aleshores sí que vaig tenir ganes de què determinada gent em vingués a veure. En la intimitat de casa, amb el silenci que jo necessitava, vaig poder-me abraçar a gent que estimo i que m’estimen, gent que no s’incomodava per escoltar el que havia viscut ni per veure’m plorar. Em va anar molt bé parlar-ne. Explicar què havia sentit, què havia passat. Posar-hi paraules m’ajudava a elaborar el trauma, a posar-lo a lloc.

 

Al mateix temps que jo m’endinsava en la meva particular catarsi per intentar sortir del pou, el meu cos es sentia en la llibertat també d’expressar-se, i aleshores em va començar a fer un dolor terrible la cicatriu de la cesària.

 

Tot el dolor que no havia sentit les hores interminables asseguda a la cadira ditxosa de neonatologia de l’hospital, sortia ara que ja era a casa. Suposo que a l’hospital no podia sentir més dolor ja, perquè amb el del cor, me’n sobrava. I el del cos va quedar aparcat, esperant trobar l’hora d’expressar-se. El diumenge al matí, una setmana després de “EL DIA QUE EM VAIG ENFONSAR”, em vaig llevar amb molt dolor a la cicatriu i per primera vegada hi vaig fixar la vista atentament. Me la vaig tocar i la vaig sentir profundament. Tornava a plorar.

 

Hi veia un tros molt vermellós i amb relleu i, atabalada com estava amb tot plegat, vaig començar a pensar que se m’havia infectat. No ho podria suportar, em deia a mi mateixa mentre en sentia el dolor. Vaig parlar amb les llevadores i em van dir que l’endemà vindrien i ens ho miraríem amb calma, que aparentment (per les fotos), no ho semblava. I no, la cicatriu no estava infectada. Eren les cèl.lules allà enganxades que recordaven tot el viscut, tot el que no havia pogut sortir ni en forma de llàgrimes ni en forma de paraules perquè no hi havia hagut el temps ni la calma per fer-ho. Ploraven el repòs que no havia fet, ploraven el respecte que no els havia tingut perquè hi havia hagut una prioritat superior: estar amb la Lua.

 

Un cop confirmat que no hi havia infecció em vaig relaxar i vaig acceptar el que era: que tot havia de sortir i que tot el que no havia sentit allà a l’hospital perquè no m’ho podia permetre, sortiria a casa. Em podia deixar anar. Família més propera i amics em permetien deixar-me anar i em feien de coixí sostenint-me. Em podia relaxar i treure. I això vaig fer. Durant ben bé una setmana més. Anar traient, anar elaborant, anar plorant, anar-me emocionant, anar descansant, anar dormint el que no havia dormit… i anar fent el camí per sortir d’aquell estrès post-traumàtic en què havia entrat.

 

Enmig d’aquells dies va ser Sant Jordi. Un dia preciós en què si es vol assaborir bé, s’ha de ser al carrer. La Laia se’n moria de ganes, hi havia moltes activitats pels més petits. Ella volia anar-hi però volia que hi anéssim tots, farta com estava d’haver-ho fet tot separats les últimes setmanes. Vaig accedir, vam accedir. I vam anar al lloc més cèntric de la nostra ciutat, a què ella pogués passar una feliç tarda. Em vaig trobar a tantes amigues… i totes preguntaven el mateix i amb cada una em queia alguna llàgrima. Cada una m’abraçava i admirava la bellesa d’aquell nadó, la Lua, que seguia com si ella hagués viscut una altra pel.lícula, gens traumàtica com la de la seva mare. I a poc a poc va acabar sent una bona tarda per tots. Aquella tarda alegre de Sant Jordi em va ajudar a veure que la vida seguia i seguia bé. Que hi havia roses, i llibre, i gent que m’estimava, que hi havia l’espai per digerir tot allò, que ens n’havíem sortit i ens n’havíem sortit bé. Que sí, que s’havia acabat. Que era real.

 

Agraeixo a cada persona que em va acompanyar en la meva tristesa l’estona, l’espai i a vegades el silenci. Agraeixo als més propers deixar-me fer sense patir per si estava entrant en una depressió postpart. Agraeixo el consell que em va donar la Inma de “plora però fes que et toqui el sol”, perquè quan ho feia sentia que cada raig em curava una mica. L’escalfor a la pell era el que tants dies tancada no havia pogut sentir.

 

I així, a poc a poc, vaig anar sortint del pou. Cada dia una mica, amb cada conversa una mica, amb cada llàgrima una mica, amb cada abraçada una mica, amb cada mirada de la Lua una mica, amb cada rialla de la Laia una mica, fins que un dia, tres setmanes després del naixement de la Lua em vaig sentir feliç, feliç sense recança, feliç sense peròs. Feliç i plena. Feliç del tot.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats