El més difícil d’aquests primers 10 mesos i mig sent mare de dues filles no ha estat la gestió de les seves necessitats tan diferents, ni les tardes sola, ni gestionar els gelos de la gran cap a la petita. Per mi, el més difícil d’aquest temps ha estat molt més profund i és, gestionar la meva necessitat de fusió emocional amb la Lua, la meva necessitat de recolliment, de silenci, de niu, d’anar cap endins, tenint al costat una altra filla de 4-5 anys que necessitava tot el contrari.

El més difícil per mi ha estat acceptar que a vegades m’era molt costós estar amb la Laia i amb el seu “anar cap enfora”. Acceptar que a estones el seu volum m’aclaparava, que a vegades la seva expansió m’atabalava. Acceptar que necessitava estar tranquil.la sense pollastres, sense tantes demandes, sense tanta petició de “mama, mama, mama, mama!!!”. Acceptar que no tenia ganes de jugar però sí de fer pit al sofà llegint un llibre o entretenint-me acariciant els cabells de la Lua. Acceptar que atendre les necessitats de la Laia i el seu dia a dia amb l’horari escolar, etc, a estones (més de les que voldria), m’estressava.

Què voleu?! Estic puèrpara. Sembla que fa un món, però no, com qui diu tot just acabo de parir. Sembla que fa un món, però no, la Lua encara és molt petita i em necessita moltíssim. Sembla que fa un món, però no, i jo encara estic immersa en el meu món interior, fusionada fins al moll de l’òs amb la Lua.

És així. És Natura. És real. És el que m’ha passat i a estones encara em passa, tot i que potser no amb tanta força com fa un temps. Sóc una mamífera que ha tingut la seva segona camada i mentre alleta la que acaba d’arribar, amb el peu procura que la primera que va tenir tiri endavant i no faci el camí a la inversa.

I amb tot això, amb aquesta necessitat de pau, de silenci, d’escolta de les necessitats de la Lua, he mirat de (de la millor manera possible), atendre les necessitats de la Laia, empatitzar amb el seu moment, acompanyar-la en la seva transformació de nena petita a nena. He procurat gestionar la seva gelosia tant bé com he sabut i transmetre-li que malgrat ara la mama estigui així amb la Lua, el meu amor per ella ni de bon tros s’ha fet petit. Al contrari.

Mentre acceptava la meva necessitat de distància emocional de la Laia m’adonava que el meu amor per ella lluny de minvar, creixia. Creixia i creix la meva gratitud per a ella per la seva paciència, pel seu saber estar quan la mare no pot atendre-la perquè la Lua em necessita. Per la seva generositat, pel seu amor incondicional cap a la Lua i cap a nosaltres malgrat a estones segur que no fem el que a ella li agradaria.

[bctt tweet=”No ha estat fàcil, a dies, atendre i entendre tantes emocions. “]

I a estones he patit: sentir que el teu cos a vegades et demana distància de la teva filla gran perquè tanta expansió t’aclapara no és gens agradable.

Però amb contacte, amb paraules, i sobretot, allunyant la culpa i mirant d’acceptar el que vivíem podia anar digerint un present brutalment intens i profund.

La Lua ho ha posat molt fàcil. Molt. Sempre amb un somriure als llavis, sempre disponible i alhora pacient, sempre atenta i amorosa, sempre sàvia i mestra, ens ha anat ensenyant també el camí al seu costat. Un camí planer i sense corbes.

I amb tot això he après a ser amable, amable amb mi. Entendre d’on em venia aquesta necessitat, veure que no tenia res a veure amb no estimar a la Laia, veure que era un procés que surt de la mateixa entranya, que la Natura em guiava i que lluny de posar-m’hi d’esquena, el que calia era entregar-m’hi sense culpa, amb acceptació del que tocava viure.

He après a demanar el silenci quan el necessito o el repòs i la fusió quan ens són imprescindibles. I he après a acceptar també que la Laia, a vegades, se li faci difícil respectar-ho. I avui, que miro el calendari i sembla que faci un món que som 4, m’adono que en 10 mesos i mig hem après tant, que segurament no en som ni conscients. I m’adono que se m’eixampla el cor amb gratitud cap a aquestes dues nenes que han tingut la paciència de romandre al meu costat amb amor i comprensió profunda mentre jo aprenia a ser mare de 2.

I a tu, t’ha passat alguna cosa similar?

Leave a reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.