El per què de tantes preguntes

11.1.2012

Com ha anat? Ha berenat bé? Ha sopat bé? A què ha jugat? Ha estat contenta? Què heu fet? Tenia molta son? A quina hora s’ha adormit? Ha demanat per mi?…” Aquesta és una mostra de les preguntes que faig, més o menys, els dies que passo moltes hores fora de casa perquè estic treballant. Algú que llegeixi això sense més pot pensar que són moltes, que sembla un interrogatori… i potser té raó. Llegit així, fora de context, ho sembla. Però diria que no sóc l’única mare que fa un reguitzell de preguntes després haver passat 9, 10 o 11 hores lluny de casa sense haver vist la seva filla. Però… per què ho fem? O millor dit… per què ho faig, jo?

És molt senzill: perquè és el que més m’importa i perquè l’enyoro. 11 hores sense ella són moltes hores (per sort, només és un dia a la setmana, tantes hores!) i malgrat que no ploro per les cantonades ni estic trista, sí que hi penso sovint: “Ja deu sopar, ara?”, “què deu estar fent…?” És evident que hi ha moltes estones que no hi penso, que estic centrada en allò que estic fent, però hi ha moments, instants, que ella ve a mi o jo vaig a ella, no ho sé, i així… l’espera se’m fa menys llarga.

I creieu-me… hi ha moltes més preguntes que faria però que me n’abstinc. I en comptes d’això, sabeu què faig? Doncs quan arribo a casa i ella està dormint, m’estiro al seu costat, li faig petons i li oloro els cabells. M’encanta l’olor que li fan després de la banyera… i aleshores m’imagino a què ha jugat quan era dins de l’aigua. I la veig, preparant plats exquisits amb els seus estris i amb les bombolles de sabó… I llavors em pregunto si ha plorat quan li tiraven aigua pels cabells i els hi ensabonaven, si s’ha deixat posar crema hidratant després d’eixugar-se… i em sap greu haver-me perdut aquesta banyera, que segur que no ha estat gaire diferent de les altres, però jo no l’he vista. Suposo que és difícil d’entendre per algú que no té fills i també entenc que a vegades les mares tinguem certa “mala fama” en aquest sentit. Pares, sogres, cangurs, tietes, avis… això de les preguntes no té res a veure amb una manca de confiança cap a vosaltres (almenys en el meu cas), i és quelcom que va molt més enllà… és una manera de fer-nos presents en totes aquelles hores i moments en què no n’hem estat. És com poder omplir els “buits” d’aquell dia sense el nostre fill@, és una manera de sentir-nos més a prop dels que més estimem, com si, en el fons, no haguéssim estat fora ni lluny tanta estona…

És una il·lusió, òbviament, un mena de bàlsam per l’ànima que a vegades es trasbalsa amb la distància i amb l’espai de temps sense els nostres fills. I les respostes a les preguntes que fem a vegades compulsivament fan que aquesta distància s’escurci perquè en la nostra ment podem anar omplint aquells espais en blanc que no podríem reconstruir sense l’ajuda dels qui els han cuidat…

Demano perdó per si algú s’ha sentit molest o s’ho ha pres com una manca de confiança, perquè no anava per aquí. Demano disculpes si alguna vegada heu cregut que no en calien tantes, de preguntes… i alhora, us agraeixo eternament que ara, en moltes ocasions, ja no he de preguntar res perquè m’aneu explicant com ha anat el dia; què heu fet, com heu estat, què ha dit, què ha après… perquè ja heu entès que per a mi és important, perquè m’acosta a ella malgrat haver-ne estat lluny.

Gràcies per entendre-ho, per no jutjar-me, i per cuidar-la tan bé quan jo no hi sóc.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats