Quan ploren perquè marxes…

18.1.2012

Tot sovint les mares em comenten com s’ho passen de malament quan han de marxar a treballar i el seu fill plora desconsoladament. Com pateixen quan la persona que es queda a cuidar el bebè o el nen@ petit els l’ha d’arrencar dels braços perquè sinó, la mare marxaria amb un koala enganxat a la feina. O com la mestra els diu: “corre, vés-te’n” mentre el fill se’ls agafa a la cama cridant i plorant sense parar.

Doncs bé, només els puc dir una cosa: “t’entenc”. Les entenc perfectament perquè jo també ho he viscut. Jo també he plorat al cotxe després de sentir el plor trencador de la meva filla perquè no volia que marxés. Jo també he hagut d’explicar-li que “me n’he d’anar” mentre ella m’interromp dient: “no vull, no vull, no vull!”. Jo també he trucat a casa al cap de no-res i he sentit com em deien: “ha plorat dos minuts, després ens hem posat a jugar i ara està la mar de bé”… Que t’arrenquin el teu fill dels braços no és fàcil i quan una mare m’ho explica mentre se li fa un nus a la gola, només li puc dir que l’entenc i que passarà. Que és bo que el fill expressi (amb crits i plors, si fa falta) el que està vivint. Que hem de respectar que no estigui d’acord amb alguna cosa que passa al seu entorn com, per exemple, que els pares han de treballar. I que l’hem d’acompanyar en aquest tràngol sense caure en la culpa que, de fet, en aquest cas serveix de ben poc.

És normal que quan són més petits gairebé ni s’immutin si marxem. És normal que a mesura que van creixent i que van separant-se una mica més de la mare, ja entenguin perfectament que “posar-se la jaqueta” vol dir que la mare està a punt de sortir. És normal que arribi un dia que s’anticipi i ja sàpiga què vindrà després i que, per tant, vulgui també dir-hi la seva. Si ha estat un nen@ escoltat, respectat i tingut en compte, no ens estranyi que expressi amb més força encara el seu descontentament amb el fet que la mare o el pare hagin de marxar a treballar. Si pels nostres fills fos, cap dels dos treballaria; estic convençuda que aquest és un punt en el qual la majoria de nens i nenes hi estarien d’acord. De fet, fixeu-vos-hi… mireu-los la cara de feliços els dies en què pare i mare tenim festa, els dies en què el petit nucli familiar està junt, relaxat i tranquil a casa o fent qualsevol altra activitat… Per això, és normalíssim que no vulguin que marxem. I que ho expressin de la millor manera que troben; alguns serà plorant (sobretot si són més petits), d’altres serà cridant i plorant tot alhora, d’altres serà amb paraules,… i en el pitjor dels casos, fent demandes desplaçades que ja no són ni tan fàcils de distingir ni tan recomanables com ara posar-se malalts molt sovint, enfadant-se i portant-se malament per cridar l’atenció quan en realitat, l’únic que volen és més temps amb els pares, etc.

Com ho trampejo jo? Doncs com puc. Li explico en el moment que trobo convenient que me n’he d’anar. No cal dir-li 40 vegades. Els nens són més intel·ligents del que ens pensem i no cal que els repetim les coses fins a la sacietat. A més, repetir-ho massa pot crear l’efecte invers; provocar pànic a què el moment arribi. Per això, sóc partidària d’explicar-ho una vegada, dues com a molt i quan arriba el moment, intentar marxar amb tota la naturalitat i no allargant l’instant més del necessari. Dir-li adéu, fer-li un petó i marxar. A vegades no és fàcil perquè van intentant allargar el moment tant com poden, però és millor no deixar-ho agonitzar. És pitjor.

No m’agraden els xantatges i per tant, no practico allò del “va, que si no plores, quan torni no sé què” o “va, porta’t bé i no ploris quan marxi, que la iaia et cuida molt bé, etc…” Una cosa no té res a veure amb l’altra i el més probable és que el nostre fill vulgui estar AMB nosaltres i AMB la iaia. Cada nen és un món; n’hi ha de més conformistes, d’altres que no ho són gens, etc. Cada vincle mare-fill, pare-fill és també un món i per tant, és molt difícil generalitzar. Ni tots els nens fan el mateix ni ho expressen de la mateixa manera. Però sí que és molt comú que en alguna etapa de la seva vida protestin quan els pares marxen i és d’això del que estic parlant avui… d’aquesta etapa. I quan dic etapa no vull dir que sigui un període llarg i que ja, un cop superat, mai més torni a casa nostra. No. A vegades durant un temps el nen es queixa per després, dur-ho molt bé i més endavant, al cap d’un any o un any i mig, tornar a protestar perquè els pares marxen. Els motius poden ser moltíssims; se sent insegur per alguna cosa, ha començat l’escola i quan és a casa necessita sentir-se a prop dels seus i no pas veure’ls marxar, ha nascut un germà, etc…

Per això, si ara esteu en aquest període dels plors al tancar la porta, de l’arrencada de fills a l’escala, de la culpa que fa acte de presència de camí cap a la feina, penseu que passarà. Que és un temps dolorós però que si es porta bé, tampoc dura massa. Penseu que ells ho viuen tot intensament, també el moment de separar-vos i que com millor el sàpiga acompanyar la persona que es queda amb el fill, més aviat passarà tot. Intentem entendre’ls sense enfadar-nos perquè fan una cosa que ens fa patir o que preferiríem que no fes. Ells també preferirien que no anéssim a treballar i bé que s’han de fer fúmer… Doncs això. Entenguem-los, posem paraules al que està passant i pensem que en la criança gairebé res és per sempre.

Molta sort i força si esteu en aquest moment.

Facebook
Twitter
Pinterest
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Información básica sobre Protección de Datos

  • Responsable: MIRIAM TIRADO TORRAS
  • Objetivo: Publicar el comentario en relación a la noticia.
  • Legitimización: Consentimiento del interesado.
  • Dirección: No se prevén cesiones, excepto por obligación legal o requerimiento judicial.
  • Derechos: Acceso, rectificación, supresión, oposición, limitación, portabilidad, revocación del consentimiento. Si considera que el tratamiento de sus datos no se ajusta a la normativa, puede acudir a la Autoridad de Control (www.aepd.es).
  • Más información: https://www.miriamtirado.com/politica-de-privacidad/

 

Articles relacionats