El repte

14.3.2012

Aquests dies no paro de pensar en el mateix: quan tot va bé, quan tot quadra i ens va de cara, és més aviat fàcil (sinó molt) estar tranquils, serens, centrats i fins i tot, ser feliços. El repte ve quan tot comença a desencaixar, a anar del revés… És aleshores quan t’adones si ets capaç de re-centrar-te, si pots mantenir la calma, la pau i anar navegant per allà on et dugui la vida, malgrat a vegades et porti per zones absolutament desconegudes.

Aquests dies no paro de pensar en el mateix perquè he tingut aquest repte; intentar mantenir-me centrada i en calma malgrat haver-hi moments que em podien dur a l’angoixa. I és curiós que pensi això aquests dies perquè des de fa un temps (mesos, diria jo) que veig com va canviant l’entorn; el que passa a nivell econòmic, social, etc, no és gens esperançador. A estones arriba a ser depriment i si et deixes endur per l’”apocalipsi” que sembla que anunciïn alguns informatius de la televisió, et vénen ganes d’engegar-ho tot a rodar. Però suposo que la gent que tenim fills en aquest aspecte tenim una avantatge. No ens podem permetre perdre els papers, desesperar-nos, tirar la tovallola,… o no hauríem de fer-ho. Els nens són nens i malgrat que no crec que siguin aliens a tot, ni molt menys, mantenen la il·lusió, el joc, la innocència, les ganes d’aprendre, les ganes de riure…

Veure la Laia, estar-hi a prop, em fa mantenir la calma, em fa estar present, ocupant-me del que toca i res més. És com si tenir un fill et recordés a cada instant que el vaixell ha de ser un lloc estable malgrat a fora hi hagi una forta tempesta. En primer lloc per ells, perquè els nens són pures esponges que xuclen cada emoció, cada moment d’ansietat, de por, de pànic…, dels seus pares. Però també per nosaltres. Perquè cada dia estic més segura de què passa el que ha de passar, que la vida ens porta tot sovint per un camí ja mig traçat, que hi ha un recorregut que ens cal fer a cada un de nosaltres. I tant hi fa si ens hi posem de cul, si ens sentim maltractats o si culpem a la vida de ser-nos injusta, perquè això, negar, enfadar-nos, rebutjar… només ens ho posa tot una mica més difícil.

Per aquest motiu el més útil i més sensat que crec que hem de fer en moments difícils ja sigui a nivell laboral, sentimental, de salut… és mantenir la calma. Respirar profundament, estar atents i estar presents. Ocupar-nos del que cal, entendre el que ens diu aquell moment, anar a favor del vent… Recordar-nos com n’és d’important el repte; estar serens, tranquils, i fins i tot feliços quan van maldades. I posar-ho en pràctica… a vegades només és qüestió de pràctica, d’intentar-ho una vegada i una altra, una vegada i una altra… fins que no ens calgui culpar res ni ningú, perquè sabem que la vida va com va, que tan aviat ens duu coses precioses com d’altres que no ho són tant, però que cada una d’elles compta. Totes i cada una d’elles ens ajuden a créixer i a aprendre, i en definitiva, a fer aquest camí nostre…