crianza

Els reptes de la criança

29.11.2012

 

Tots intentem criar els nostres fills tan bé com podem i sabem d’acord amb les nostres capacitats, amb el nostre bagatge i amb la nostra informació i consciència. Tots volem que siguin feliços i d’alguna manera, ens fixem aquest objectiu malgrat que moltes vegades no acabem de tenir clar que potser un dia seran feliços però no hauran respost, en absolut, a les nostres expectatives.

 

Perquè per més que intentem no tenir-ne, tot sovint els pares en tenim, d’expectatives. Volem, esperem, desitgem i tot sovint projectem massa cap als nostres fills. A vegades fins i tot, hi ha pares que viuen la seva vida a través de la d’ells i una entrebancada del nen a 1r d’ESO la viuen com si fos la seva pròpia. Criar els fills no és fàcil, això ja ho sabem, però avui tenia ganes de parlar d’una cosa que veig massa sovint i és que moltes vegades no estem preparats o ens sorprèn moltíssim que el nostre fill tingui el seu propi caràcter.

 

D’unes dècades cap aquí hi ha hagut dues corrents molt diferenciades de criança: la conductista, la que guia què ha de fer el nen, com i quan, i la criança respectuosa amb els ritmes, les necessitats i els “tempos” de la criatura. Aquesta segona opció, per mi, és molt més senzilla al principi, quan el nostre fill és un nadó i a moltes i molts ens és impensable anar contra les seves necessitats més bàsiques. Simplement el que fem ens surt instintivament d’un lloc molt profund i per tant, més o menys, tot ens resulta francament fàcil. La cosa es complica quan el nostre fill va creixent i comença a voler i a desitjar coses que no poden ser.

 

LA SORPRESA

 

Alguns pares, després d’haver donat pit a demanda, després d’haver fet collit, d’haver-los portat a coll durant mesos i mesos de la seva vida, queden absolutament sorpresos quan el seu fill comença a reivindicar el que vol amb força. Plora, crida i fins i tot pega quan s’enfada perquè allò que reclama, creu o necessita no li és donat. És probable que pels adults aquella demanda sigui una tonteria, que no la veiem com a “necessària”, la considerem exagerada o el que sigui, però el nostre fill defensa les seves idees amb una força que de sobte, ens deixa descol.locats.

 

Com és possible? Què ha passat? Per què de cop i volta pica quan s’enfada? Per què es posa així? Però si sempre l’hem tractat amb moltíssim amor… com és que té tan geni?

 

I aleshores et trobes parelles que et diuen “ui, el nostre fill té molt caràcter” i els veus a la cara que han quedat una mica “fora de joc” i que no saben gaire com afrontar aquesta nova etapa de criança. Suposo que en el fons, aquests pares que criem així, teníem la lleugera expectativa que entregant-nos tant, tot seria molt fàcil: ells serien conscients de com els hem criat i d’alguna manera, ens correspondrien sent tolerants, dialogants, i que aquests episodis d’enfadades descomunals només els passarien als altres pares. Alerta: no vull dir que aquests nens no siguin ni tolerants ni dialogants, en absolut, però tot sovint, quan aquests episodis descol·locadors succeeixen, no tenen ni el vocabulari ni les eines per demostrar que en són.

 

Sigui com sigui, un dia m’escriuen, o em truquen, o em vénen a veure i m’expressen, absolutament preocupats i desbordats, que el seu fill els ensenya una cara que desconeixien i que no saben què està passant. Tan preciós que era fins ara, tan fàcil que era tot i de sobte, ha començat a ensenyar el seu “lado oscuro” i ens ha deixat perplexos… tant que no sabem ni com actuar.

 

Aleshores escolto i pregunto: “com us pensàveu que seria aquesta etapa?” i em responen que no ho sabien molt bé, però que no l’esperaven així. Se l’esperaven més fàcil, més lleugera, més d’acord amb tot allò que havien transmès fins aleshores al seu fill. I jo ara us pregunto: que això, la seva manera d’actuar no va d’acord amb el que se li ha transmès? Jo crec que sí.

 

Durant mesos o fins i tot anys, hem estat respectant els ritmes del nostre fill, li hem respectat l’opinió, li hem preguntat les coses i hem acceptat, per exemple, que avui, de postres vulgui poma i no taronja. Hem deixat que escollís la roba i els colors amb què volia vestir-se cada dia i hem entès les seves necessitats com una cosa que calia satisfer: perquè era petit, perquè ens sortia així, perquè no hauríem pogut fer-ho d’una altra manera. Durant aquest temps ell ha anat integrant que és escoltat i tingut en compte, que és important a casa igual que ho són la mare i el pare. Que quan parla se l’escolta, que la seva opinió és presa en consideració. La seva autoestima és en un nivell òptim i un bon dia resulta que ens diu que la seva necessitat és menjar deu galetes de xocolata i aquell dia li diem que no. Que no pot ser, que li faria mal la panxa. No ho entén i, inconscientment, ho viu com “però què carai passa, com és que no respecta avui la meva opinió ni la meva decisió?” i s’enfada més que mai perquè ha de treure la ràbia, la frustració i tot el que li generi haver topat amb nosaltres.

 

Creieu que és dolent? Creieu que és millor frustrar-los des de l’inici perquè no arribi aquest primer dia? Jo crec que no. Jo crec que és molt bo i crec que forma part de fer-se gran anar entenent a poc a poc que hi ha coses que volem que no poden ser, i que no passa res, i que tenim les eines per superar-ho. Quan aquest dia arriba, el nostre fill ja sap que nosaltres sí que respectem les necessitats més bàsiques i importants: les d’afecte, d’escalf, d’amor, d’aliment, etc, però que som molt clars amb d’altres coses perquè som els seus pares i volem protegir-lo, per exemple, d’empatxar-se de xocolata abans d’anar a dormir. Encara que en aquell moment no ho vegi o no ho entengui.

 

Quin problema hi ha si treu tota la ràbia i s’enfada, plora, crida…? Jo crec que cap. Fer una bona plorada l’alliberarà d’anar acumulant tensió o frustració no digerida. Treure tot allò que li genera aquella nova situació l’ajudarà a deixar anar i continuar endavant. Creixent, aprenent, entenent que encara que els pares no et donin la raó sempre, no vol dir que ni comptis ni que no t’estimin. Nosaltres aprendrem a acompanyar-lo també en aquests moments. Entenent que el fet que s’enfadi i s’indigni fins a nivells que creiem exagerats no vol dir ni que no ens estimi ni que no sigui una persona amb qui s’hi pot parlar. Ho serà, però potser encara no ara. Aprendrem tots en aquests moments potser una mica més complicats que els viscuts fins ara.

 

Jo, si sé que m’escolten, si sé que la meva opinió val i compta, l’expresso amb molta més fermesa, amb més convicció i força. Perquè sé que hi ha algú a l’altra banda. Si sé que no ha de servir de res, si sé que quan jo parlo tothom es gira i ningú m’escolta, simplement el que faig és callar. Per què gastar energies si no ha de servir de res, si no hi ha ningú interessat en escoltar-me? Però com em sento jo aleshores? Molt més frustrada que no pas si algú em digués, simplement, que no està d’acord amb el que jo opino. Em sento menystinguda i la meva autoestima se’n ressent.

 

Amb això què vull dir? Doncs que a mi m’agraden els nens que es fan sentir, que s’expressen sense por, que lluiten pel que volen, creuen o desitgen. És cert, potser no ho aconseguiran, però i què? El fet de sentir-se escoltats i entesos farà que mai desisteixin de lluitar pel que creuen. Ni als 2 anys, ni als 10, ni als 16, ni als 25 ni als 40. I aleshores, quan siguin adults, seran dels que no callen, dels que lluiten, dels que tenen idees pròpies, dels que emprenen, dels que no tenen por de fracassar en un projecte i aixecar-se de nou, dels perseverants, dels de sana autoestima, dels que no es deixaran enganyar,… Adults decidits que no callen. Adults lliures.

 

A banda de fills feliços, volem fills lliures?

 

EL REPTE

 

La criança és una carrera de fons amb resultats a curt, mitjà i llarg termini. Per mi els mètodes conductistes per dirigir com hem de menjar, dormir o comportar-nos també tenen resultats a curt, mitjà i llarg termini, però per mi són nefastos. Perquè neguen les necessitats, perquè imposen sempre la visió de l’adult per damunt de la de l’infant i quan un nen no és escoltat una vegada i una altra… quan un nen no és acollit en la seva necessitat del que sigui (de plorar, de contacte, de jugar,…) arriba un bon dia que ni sap què necessita ni recorda com aconseguir-ho. Es desvia del seu jo més profund. Es perd en el sentit més literal de la paraula, com si estigués ficat dins d’un laberint i tots els passadissos li semblessin el mateix i no sabés sortir-ne. Perquè durant dies i dies s’ha anat minant la seva autoestima i la seva capacitat de decidir, d’opinar i d’entendre el món amb els seus ulls i no els de l’adult que el cuida. Els efectes a llarg termini ja us els podeu imaginar. Adults que també se senten perduts, que naveguen sense rumb. Adults que no protesten ni diuen el que opinen, ni s’escolten. Adults que a ells mateixos no es tenen en compte i aleshores no saben ni què els diu el seu cos o ni el seu cor. Adults tan allunyats de sí mateixos que no poden fer res més que seguir la corrent, en la direcció i la forma en què la societat els hi dibuixa. Incapaços d’escapar i escollir el seu propi camí. Incapaços de fer alguna cosa per deixar de ser infeliços. Deprimits.

 

Per això avui vull dir que els pares, el dia que decidim tenir un fill hauríem d’estar disposats a escoltar-los i respectar-los. Hauríem d’estar disposats a què opinin coses absolutament contràries a les nostres. Perquè ells són una altra persona, no nosaltres, i potser no volen ser el nostre mirall ni respondre a les nostres expectatives. Permetem, acceptem i integrem que un dia faran el seu camí, en idees i concepte, i que no caldrà que fem res més que ser-hi. Res més. Si els hem escoltat, respectat i hem estat tolerants, el més probable és que això ho hagin, simplement, mamat per cada porus de la seva pell i que també en siguin. Que tolerin que no estiguem d’acord amb alguna cosa que pensen o fan i que no sigui un daltabaix. Que puguin tolerar, escoltar i respectar les decisions pel que fa a la nostra vida… El més probable és que aquest vincle d’amor invisible ple de coses bones vagi en les dues direccions.

 

Però no criem esperant que així sigui. Criem en l’ara i l’aquí, centrats en atendre i entendre, i en dir NO quan és necessari. Criem disposats a no donar sempre la raó als nostres fills malgrat saber que això no els agradarà gens. És la nostra funció. Estem aquí per això: per acompanyar-los, i l’acompanyament a vegades no és fàcil perquè vol dir tenir també posicions divergents i discutir, a vegades. Deixem de viure-ho des de l’EGO, des del “m’ha fallat”, “no m’ho esperava això d’ell”, des del “com em pot fer això a mi?”, des del “potser és que no m’estima…” Clar que ens estimen. Podem divergir i estimar-nos alhora, no? No ens ho prenguem tot com si fos alguna cosa personal, com si ens tingués mania. Des d’aquest punt i aquesta visió, ell se sentirà molest, fart de no poder-nos expressar com se sent sense por a ofendre’ns.

 

Permetem-los i permetem-nos també ser lliures en la discussió i la divergència i allunyar-nos d’aquests pensaments que només ens fan mal. No vol dir res que no estiguem d’acord puntualment en alguna cosa. O en moltes. Som els seus pares, són els nostres fills, i hi ha alguna cosa molt més profunda que ens uneix.

 

Estiguem tranquils quan el nostre fill de dos anys comenci a ensenyar el caràcter. No passa res, tot està bé. Fa el que li toca… i l’únic que hem de fer és estar a l’alçada i no perdre’ns en laberints que no ens duen enlloc. Sapiguem que és bo, que és sa i que serà un camí, per tots, d’aprenentatge. No ens espantem, no hi ha motiu.

 

Qui sap si d’aquí uns anys, cada vegada hi haurà més adults lliures, cada vegada hi haurà menys persones disposades a callar i a abaixar el cap. Qui sap si d’aquí uns anys, el món que tindran els nostres fills podrà ser finalment un altre: amb uns altres valors i paràmetres. Més just, més lliure, més honest. Potser això no passarà mai però… qui sap.

 

Que l’amor profund i conscient, lluny de baixes autoestimes i complexes heretats, acompanyi la vostra criança per ajudar a portar al món fills feliços i sobretot… lliures.

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.