Els teus inicis

Estiu 2013

Només tinc ganes de no fer res. De descansar. De parar, d’estar asseguda o estirada, res més. De llegir i de parlar poc. Tinc un cansament d’aquells profunds, dels que et deixen fer poca cosa sense esbufegar. Faig qualsevol tonteria i he de tornar a seure, reposar i agafar forces. Per això fa dies que vaig decidir que faria molt poc o res més que el que estic fent: gestar-te en els inicis.

Estem de vacances i és molt més fàcil. Perquè hem de fer mooolt poca cosa més que fer el que ens plagui i reposar. Fa un parell de dies que a més a més, tinc la necessitat de parlar molt poc o gens. Estic molt més endins i molt poc enfora. Per sort, ell, el teu pare, s’ocupa de tota la part més externa que jo no puc assumir i juga amb la Laia a tirar-se de bomba a la piscina, saltar onades al mar i a fer aquelles coses que una nena a punt de fer 4 anys vol fer. No tinc energia per seguir-li el ritme i faig el que puc. Les vacances, altre cop, ho fan tot més fàcil i ho accepta sense cap mena de problema. Té el seu pare les 24 hores del dia i això també la fa enormement feliç.

I jo em puc “retirar” una mica, estar “out”, estar en un lloc on no estava des de feia molt de temps. Comença un altre camí, una nova aventura i de moment estic, simplement, gaudint-la i permetent-me el que em demana el cos.

Deixo fer i alhora em vaig vinculant o millor dit, continuo vinculant-me, perquè tinc la sensació que molt abans d’estar embarassada ja estàvem, d’alguna manera, junts i vinculats.

És curiós: era perfectament feliç amb una família de tres. Absolutament. I alhora sentia que encara no era completa, ho he sentit des de fa molt temps. Fa uns dies, quan vaig saber (molt abans de fer-me la prova), que estava embarassada, el primer que em va venir va ser “Ara sí. Ja hi som tots” i va ser una sensació molt agradable. D’estar ja junts tots quatre finalment. Com si alguna cosa dins nostre ens digués que hi havia algú esperant venir a nosaltres, com un coneixement molt profund i poc racional, poc coherent. No és que haguéssim “previst” una família de quatre, no és això. Però alguna cosa em diu que hi faltava algú i que així havia de ser.

Per això quan vaig saber-te ja dins meu va ser una sensació molt bonica, de reconeixement i de “ara sí, aquesta família ja està completa”. No sento que hi hagi de venir ningú més, qui sap, però no ho sento.

Tinc tanta son que m’estaria tot el dia dormitant mig desperta, mig en un altre món. M’agrada que l’embaràs em transporti lluny del que era habitualment el meu dia a dia actiu i se m’endugui a jaure i a cobar… com si fos una gallina que no pot fer gran cosa més que estar asseguda damunt del seu ou estimat. Curiós també aquest temps de poder fer tant poc i alhora estar fent la cosa més important que faré mai a la vida, juntament amb la gestació de la Laia. Curiós també estar sentint el mateix. La mateixa vibració, la mateixa ona… només que amb una mica més d’experiència i amb molta més calma i menys excitació. Ja sé què és estar embarassada i ja no tinc pressa de què avanci. Sé que serà l’última vegada i la vull assaborir a poc a poc i amb tot el gust i plaer que mereix aquest estat tan meravellós i fascinant que és ser portadora d’un nou ésser al món.

Vull ser el receptacle que et mereixes. Conscient i pacient. Estic disponible en cos i ànima, estic a punt, estic aquí. Per tu, fill meu, perquè m’habitis i perquè et formis, perquè creixis i vagis densificant-te, per arribar un dia als meus braços, als del teu pare i als de la teva germana. Som aquí. Reconeixent-te, gaudint-te, estimant-te.