En xoc

23.10.2014

 

“Sóc jo. A les 4 de la matinada han ingressat a la Lua. Estic amb ella, per sort, ens hi deixen estar sempre. Estem a neonats. Diuen que li ha sortit l’analítica alterada, tenia alt risc de fer una infecció, una sepsis en diuen, i per protocol l’han ingressat i li han posat antibiòtic. Ens haurem de quedar aquí uns dies… Vine de seguida que puguis. No he dormit gens i porto hores asseguda en una merda de cadira amb la Lua a sobre, et necessito. Ah, per cert, aquí dins la Laia no hi pot entrar, a veure com li expliques.…”

 

No oblidaré mai la seva veu de preocupació, ni l’abraçada que ens vam fer quan va arribar a l’hospital.

 

Jo estava en shock, no processava gaire bé encara el que havia passat ni el que suposava i anava vivint el present com podia. Quan m’havien de posar antibiòtic o calmants pel goter, em venia a buscar la infermera, me n’anava a l’habitació, i ell es quedava amb la Lua a coll. Quan m’ho treien, tornava cap a la unitat de neonats i ens estàvem tots dos amb la Lua. Parlàvem poc.

 

Va arribar la pediatra i ens va posar al corrent de tot. Vam poder preguntar, vam poder informar-nos tots dos amb calma. La Lua no presentava cap signe d’estar fent infecció però com que el PCR estava alterat, no ens la podíem jugar a què al cap d’unes hores en fes una i per això li administraven l’antibiòtic. La Lua estava bé, molt bé, però calia fer aquest procediment durant els 7 o 10 dies que calgués administrar el medicament. Al cap de 3 dies li farien una altra analítica per veure’n l’evolució i ara simplement, calia estar allà i esperar.

 

Quan vaig sentir que la Lua estava bé vaig respirar. I quan vaig sentir que caldria estar-nos allà, en aquelles condicions, 7 o 10 dies se’m va caure el món a sobre.

 

No feia ni 24 hores que m’havien operat d’una cesària després de no sé quants dies de contraccions intenses i dures i ara ens tocaven 7 o 10 dies més d’aguantar com poguéssim.

 

No m’ho podia creure. Simplement, no podia. No havia dormit gens i estava, sobretot, esgotada. “Vés-te a estirar, que la tinc dormint a sobre i està la mar de bé”, em va dir ell. I ho vaig fer. Vaig arribar a l’habitació i la família amb qui la compartíem tenia la televisió encesa (segons em deien, a tothora). El nen plorava, també a tothora i aquell max-mix de plors, televisió i pares absents em va fer posar de molt mal humor. Era com que no aguantava cap més incomoditat, ja en tenia prou amb el dolor que em feia la panxa, el dolor del cor i tota la situació com per suportar altres sorolls que no fossin el propi que generava el meu cap per dins. Aquella mateixa tarda vaig dir-li al meu marit, “treu-me d’aquí, necessitem una habitació on poguem estar sols i en silenci”. I aquell vespre ens van posar a l’habitació del davant, individual.

 

Tot i així, em vaig adonar que l’únic lloc on, malgrat tot, estava bé, era allà dins aquella sala de neonats, amb la Lua a coll, però no podia estirar-me i les cames se’m començaven a inflar de manera espectacular. Vaig decidir aguantar-me i només anar a l’habitació per les tandes de calmants i per menjar, res més.

 

Perquè quan m’allunyava de la meva cria em feia mal fins i tot la pell, era massa dolorós.

 

Aquell dia el vam passar com a les palpentes, intentant situar-nos sense èxit. La Laia va tornar a estar amb els avis i a la nit, va tornar a casa per dormir amb el seu pare. La meva mare venia amb mi a l’hospital i s’estava tota la nit a l’habitació per si jo necessitava ajuda.

 

La primera nit vaig seguir en xoc en adonar-me que malgrat ho necessitava amb totes les meves forces, no podia dormir. El fet de tenir la Lua a uns metres també dormint però no amb mi, m’inquietava tant que em desvetllava i havia de tornar a entrar a neonats. Entrava, la veia dormint plàcidament i la infermera em deia, “vés a dormir una mica i jo quan comenci a moure’s i a despertar-se, et vinc a llevar i tornes a donar-li el pit.” Ho vam fer així i potser vaig aconseguir dormir un parell d’hores, no més.

 

I així, en xoc, parlant poc, amb les cames com una elefanta i passant-me gairebé les 24 hores del dia amb la Lua pell amb pell vaig seguir fins dissabte, el segon dia d’ingrés. Fins aleshores no vaig/vam voler visites, només les de la Laia, acompanyada pels avis. Allà m’hi feia nosa tothom, no hi volia a ningú, perquè no volia que res em prengués temps d’estar amb la Lua. Creia, crec, que ella era la prioritat i com que ningú podia entrar a neonats, el fet que em vinguessin a veure a mi era absolutament secundari, jo no en tenia cap necessitat de visites.

 

D’aquells dies en xoc en recordo que la Lua no plorava. Era gairebé l’única nena de neonats que no plorava perquè la teníem sempre a sobre, sempre a la teta, sempre damunt la pell. Però com que va néixer també sense plorar i només va fer un gemec, molt poca cosa, jo no sabia com plorava. No havia registrat el seu plor al meu cervell. Els que heu estat en una planta de maternitat sabeu que se senten plors tot sovint. Quan jo sortia de neonats perquè havia d’anar al lavabo o a prendre’m el calmant o al que fos, i sentia un bebè plorant, tornava enrere per assegurar-me que no fos la Lua. No en coneixia el plor i tota l’estona em posava en alerta per si era ella. Explicat així pot costar d’entendre com m’ho vaig passar de malament. Us juro que cada vegada que sentia un bebè plorant i el no saber descartar que no era la Lua em posava malalta, em provocava tal neguit que no ho podia suportar. Entrava i sortia de la sala mil vegades i preguntava “és la Lua?” “No, aquí ningú plora ara”, em deia una infermera… i és que els plors de neonats, des de la meva habitació que era just al costat no se sentien. No se sentien enlloc. Per això, no suportava sortir-ne, perquè sabia que si ella plorava, jo no ho sabria.

 

Durant el dia aquest neguit el podia controlar millor perquè la Lua o estava damunt meu o damunt del seu pare, però de nit, quan jo descansava una estona i sentia plorar algun bebè a planta, necessitava aixecar-me i tornar a neonats. Era un calvari. Per sort, sempre, absolutament sempre que vaig tornar, la Lua dormia plàcidament. Per sort, les infermeres van complir sempre la seva paraula i m’avisaven quan la Lua començava a moure’s. “La Lua sembla que ja es desperta”, em deien fluixet per despertar-me i al cap de 3 minuts ja la tenia mamant al pit.

 

D’aquells dies en xoc en recordo anar a pinyó fix, caminar com una autòmata, intentar no pensar en res més que en el desig enorme de sortir d’allà tots quatre.

 

D’aquells dies en xoc en recordo punxades al cor quan pensava en la Laia. Jo, que en el meu imaginari m’havia fet la pel.lícula que dissabte, dos dies després del part, demanaria l’alta voluntària per trobar-nos de seguida tots quatre a casa. Jo, que després del part maratonià pensava que res més podia passar-nos…. em trobava hores i hores asseguda en una cadira negra i dura (de les que ja no n’hi ha ni en les pitjors sales d’espera), estabornida, amb les cames tan inflades que gairebé no em permetien caminar i amb unes ganes boges d’arrencar a plorar. Però aquells dies en xoc només queien llàgrimes contingudes.

 

Contingudes perquè sabia que encara quedava aguantar més, molt més.

 

Continuarà…

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats