Ens entenen més del que ens sembla

10.5.2012

Era un divendres a la tarda, em sembla. M’acabava d’assabentar que s’havia mort la mare d’una amiga. “Són al tanatori”, em van dir. No sóc de les que van a aquests llocs a donar el condol, més aviat me n’abstinc i faig saber que hi sóc, que els acompanyo, d’una altra manera. Però aquella vegada, aquell divendres a la tarda vaig sentir la necessitat d’anar-hi. Volia veure-la i abraçar-la, dir-li que em sabia molt greu i que l’acompanyava en aquell terrible tràngol.

Però aquell dia no tenia manera de deixar a la Laia amb ningú. Ella, amb un any i cinc mesos, em mirava mentre jo decidia si hi anàvem o no, si era convenient o no portar la Laia a un tanatori ple de gent trista… La decisió no m’era fàcil, no m’hi havia trobat mai, no sabia què era millor. Però jo només sentia que hi volia anar, que hi havia d’anar. Em vaig decidir: “Marxem”, li vaig dir a la Laia, i mentre me l’asseia a la falda per posar-li les sabates li vaig dir: “M’has d’acompanyar a un lloc. Hem d’anar a veure una meva amiga. Una amiga que està trista i li vull anar a fer un petó”. No li vaig dir gran cosa més, sabia que m’havia entès per la cara que havia posat.

Mentre anàvem fins al tanatori jo no les tenia totes. Temia estar-me equivocant, dur a la Laia a un lloc que no era l’adequat,… però només seria un moment, el temps just per abraçar la meva amiga, fer-li costat, i tornar a casa. Mentre conduïa li vaig dir: “Laia, si veus gent trista no et preocupis. No té res a veure amb tu. La gent gran a vegades també ens posem tristos, i plorem…”. “Sí”, va dir. Amb un to de “entès”. Com si no fes falta que diguéssim res més. Li ho vaig agrair perquè en el fons, jo ja no sabia què més dir…

Vam entrar i estava ple de gom a gom. De seguida la Laia va dir: “coll” i la vaig agafar. Ella no ho acabava de veure clar; molta gent i un lloc desconegut. Li vaig dir a l’orella: “anem a fer un petó a la meva amiga que està trista i marxem, d’acord?” va tornar a assentir. Jo estava nerviosa. Pel lloc, pel moment, per tenir la Laia a coll en un lloc on no hi havia cap nen, per por d’haver-me equivocat… Finalment la vaig veure. Després de fer-li dos petons i interessar-me per com estava li vaig dir a la Laia: “és la meva amiga” i ella, la Laia, automàticament es va inclinar per fer-li un petó. Era evident que ho havia entès tot… Estava seriosa, com suposo que havia vist a la resta de persones que estàvem allà. Es va mantenir en silenci, tranquil.la i a coll tota l’estona que vam estar allà. Com si fos una personeta gran, amb un saber estar que em va meravellar…

Vam tornar cap a casa i en el trajecte en cotxe li vaig dir que em feia el càrrec que l’havia dut a un lloc més aviat avorrit i sense nens amb qui jugar, però que li agraïa que m’hi hagués acompanyat. Que m’havia fet feliç poder anar a veure la meva amiga. A la nit, quan la posava a dormir em vaig prometre que mai més subestimaria el seu grau de comprensió, i que mai més tornaria a tenir por de dur la Laia enlloc. Perquè ella m’havia demostrat que amb la informació necessària d’on anàvem i per què, sabia perfectament com comportar-se. A vegades, el que cal, és que nosaltres, els pares, confiem que ens entenen més del que ens pensem… i que els permetem demostrar-nos-ho.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.