Full de ruta

Si una cosa em fascina dels infants (i de les persones) és que no n’hi ha cap d’igual. Vivim en un món on sembla que tot hagi de tenir full de ruta i on aquesta ha d’estar traçada molt abans de començar el viatge. Amb els nens això no funciona perquè tots arriben sense full d’instruccions i cada un ve amb el seu propi mapa. Un mapa que sembla buit, blanc, i que els pares hem d’anar intuïnt què s’hi dibuixa.

Primer hem de conèixer profundament el nostre fill i això ho farem vinculant-nos-hi amb cos i ànima. Aprendrem com és més enllà de la forma i del que es veu, i fins i tot ni així sabrem exactament apreciar-ne tots els matisos i més d’un dia i de dos, ens sorprendran. Els nostres fills són únics i irrepetibles, i ja podem tenir-ne dos o dotze, que no n’hi haurà ni un d’igual. El que ens haurà servit per un no servirà per a un altre. El que necessitava un, no ho necessitarà un altre i així, d’aquesta manera, amb molta intuïció, amor i paciència, podrem anar acompanyant-los en aquest camí que suposa “créixer”.

I ho farem sense full de ruta, perquè per molts llibres que llegim, per molt que intentem esforçar-nos en això de ser pares, si una cosa hem d’aprendre i d’assumir tots i cada un de nosaltres és que hi ha coses (moltes) que se’ns escapen. I els fulls de ruta, tot sovint, estan plens d’expectatives, de suposicions, de desitjos, que no serveixen de gaire.

Amb ells aprenem a viure el dia a dia i si ens ho permetem, si ens afluixem i decidim aprendre el que han vingut a ensenyar-nos, aconseguirem gaudir de la improvisació, de la sorpresa i de l’anar teixint (tots junts) un camí que serà compartit però potser no s’assemblarà gens al que qui sap si un dia vam imaginar. Serà diferent, res més. Serà millor, segurament. Perquè no partirem d’idees preconcebudes, perquè no haurem patit intentant que siguin i facin allò que nosaltres volem més enllà del que ells desitgen, més enllà del que ja són.

Si poguéssim mirar-los i admirar-los com als éssers increïbles que són tots i cada un d’ells, els fulls de ruta deixarien d’importar-nos i simplement, els donaríem la mà. Res més.

Els donaríem la mà i aprendríem a riure i a plorar junts, a ser feliços i a travessar els racos més foscos amb ells, acompanyant-nos, aprenent a estimar-nos per damunt de mapes, idees i traces.

Potser (qui sap!) el mapa en blanc que porten a sota el braç quan arriben a nosaltres, si el posem contra la llum del sol, hi llegirem: “estima’m incondicionalment. Aquest és l’únic camí.”