La perfección

La perfecció

22.3.2013

 

Tot sovint penso que tenim un concepte erroni de la perfecció. Així en general, però especialment pel que fa a la perfecció en la maternitat i paternitat. Quan pensem en aquests termes, suposo que ens imaginem un pare o una mare que no perden mai el nord, que saben tot el que li passa al seu fill, que concilien, que saben jugar i que ho fan, que li expliquen contes abans d’anar a dormir, que elaboren menjars exquisits, que mai estan de mal humor, que mantenen la figura i porten el cabell impecable… I això… és impossible. La perfecció, en aquests termes, no existeix i no ha existit mai. Desconfiem d’algú que ens fa creure el contrari. Intentem fer-ho el millor possible, però no busquem aquest tipus de perfecció perquè acabarem esgotats i obtindrem una gran frustració.

 

Quan rebo comentaris o mails de persones que em llegeixen dient-me, d’alguna manera, que m’admiren, m’agradaria tenir-los a davant i dir-los tot això que diré avui aquí:

 

Jo no sóc perfecta de la manera que he descrit més amunt. En absolut. No ho sóc i no n’he estat mai. Tampoc busco ser-ho. Però sóc perfecta per a la Laia. Sóc la mare perfecta per a ella. No ho seria per a un altre nen, ni pel fill d’una meva amiga, ni pel del veí, ni per ningú més.

 

Però tu també n’ets, de perfecte!!! Tu, que em llegeixes, ets el pare o la mare perfecta pel teu fill. Ets el que necessita ara i sempre. T’ha escollit i un dia va decidir que fossis tu, malgrat això no es pugui comprovar científicament i ell no se’n recordi! Ets la persona adequada per aprendre el que has d’aprendre d’ell i perquè ell aprengui el que ha d’aprendre de tu.

 

Si alguna cosa hem vingut a fer aquí és a aprendre. Aprendre, aprendre, aprendre. La vida ens posa les persones i les situacions adequades perquè aprenguem el que encara no hem entès, o assimilat, o descobert. Per això som perfectes pels nostres fills.

 

I això també va pels nostres pares. Potser no ens hi avenim, potser no sempre hi hem tingut una bona relació… però això tan se val. Ens agradi o no, jo crec que són els pares perfectes per a nosaltres: perquè és a través del que ens passa amb ells, del que hem viscut, del què hem compartit (sigui bo o no, això és igual), el que ens permetrà o ens ha permès ja aprendre i ser qui som i qui serem en un futur. Perquè aprenem i evolucionem constantment.

 

O sigui que deixem de buscar la perfecció que no existeix i creiem-nos, de debò, que som els pares perfectes per als nostres fills, que ningú podria ser millor, que ningú podria ser el que necessiten més que nosaltres. I a l’inrevés: els nostres fills són perfectes per a nosaltres, perquè ens ensenyen el que encara no sabem, el que hem vingut a aprendre. Cada fill és perfecte per cada pare i mare, encara que aquests no ho vegin, encara que el fill tampoc no ho vegi…

 

Recordeu aquella frase del Petit Príncep de “l’essencial és invisible als ulls”? Doncs això. Mirem-los com als mestres nostres que són i entenguem que nosaltres també som (cada un de nosaltres) uns mestres pels nostres fills. Que els nostres pares ho van ser per a nosaltres i que nosaltres també per a ells…. i així podem anar seguint la cadena fins a l’infinit, per tot el nostre llinatge.

 

No cal que busquem res a fora. TOT és a dins. I en aquest cas, tot és a dins de casa nostra. Mirem-nos i omplim-nos de tanta perfecció!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats