Generaciones

Generacions

26.2.2013

 

L’altre dia teníem una trobada familiar. Celebràvem un aniversari i hi havia algunes persones que feia molt de temps que no veien a la Laia. Ella al principi va tenir aquella vergonya passatgera que fa que estigui una estona més a prop dels pares, però de seguida va anar a jugar amb altres persones que eren a la sala. A mesura que va anar passant el temps, ella es va anar deixant anar fins que va arribar un moment en què, si hagués de definir com la vèiem, la paraula seria pletòrica.

 

Va desplegar tots els seus encants: no parava de xerrar, estava divertida, juganera, expressiva… el seu pare i jo ens miràvem amb aquella cara de “mare meva, avui està que se sale!”, i els que feia temps que no la veien es van quedar amb la boca oberta. Aquella nena tímida que havia entrat per la porta s’havia convertit, en poca estona, en una nena extrovertida i molt divertida… Però em vaig aturar un moment a mirar la cara dels avis. Buscant la paraula que definiria com estaven se me n’acut una que és exacta: estarrufats.

 

Sí, estaven estarrufats de veure que la Laia treia tots els seus encants i els mostrava davant d’altres familiars que potser ni tan sols la recordaven així. Estaven amb aquella cara que diu “sí, sí, mira que guapa, és la MEVA néta!”. I sabeu què? Em va agradar… perquè se’ls veia l’orgull a la cara i sobretot… l’amor.

 

Potser quan la Laia era un bebè jo estava més pendent del meu puerperi i el nostre enamorament mutu que no pas de tota la resta. Ara, que ella ja és més gran, que ja no ens sentim fusionades emocionalment, puc captar altres coses que succeeixen i que també m’encanten…

 

M’agrada mirar els avis, veure com juguen amb ella, veure el que cada un d’ells li aporta. Amb cada un (i en té 8!) hi té un tipus de relació diferent.

 

Amb cada un hi té un tipus de joc, de converses… Es nodreix de cada un dels seus avis i àvies i tu, miris el que miris, veus la mateixa cara: una barreja d’orgull, d’amor, d’admiració, de “és la meva néta i per mi és la millor!”… I si això passa amb els avis… què no dir dels besavis… Tinc la sort de viure molt a prop d’una de les meves àvies i del meu avi, i de què la Laia hi tingui una relació gairebé diària.  Hauríeu de veure les seves cares… Els rejoveneix perquè amb ella tornen a jugar, perquè escolten el que ella explica i se’ls cau la baba, perquè es desviuen per ella… I jo, no puc sentir altra cosa que un agraïment infinit a la vida que ens permet que tantes generacions convisquem juntes i ens nodrim unes de les altres.

 

Perquè jo a mi mateixa no em veig, però estic segura que quan veig als meus avis, o quan veig la meva filla amb els seus avis o besavis, la cara que poso també és d’estarrufada. Estarrufada, orgullosa i feliç!!! 🙂

 

I els teus fills… també tenen avis estarrufats?

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats