Ya no hay marcha atrás

Ja no hi ha marxa enrere

19.11.2012

 

Recordo perfectament una conversa per telèfon que vaig tenir amb una amiga quan la Laia feia poc que havia nascut. Potser tenia un mes i mig, no més. Un matí, mentre ella dormia als meus braços, vaig trucar-la. Ella, també estava en ple puerperi, com jo. Feia uns mesos més que havia nascut el seu fill, que per cert, també tenia dormint als braços. El principi no li havia estat fàcil i recordo que en aquella trucada em va explicar alguna cosa que els havia passat que l’havia fet patir. Ara no sé si el nen havia agafat febre, si havia estat malalt o què li havia passat, però el cas és que ella s’ho havia passat malament.

 

En un moment de la conversa recordo perfectament que em va dir: “Míriam… és que ja no hi ha pas enrere. A partir d’ara, patirem sempre!” i ho va dir amb un to tan tràgic, i amb tanta càrrega emocional que de sobte, les dues ens vam posar a riure! Perquè vaig entendre perfectament de què m’estava parlant. Perquè les dues, encara que no ens veiéssim les cares, sabíem què havia volgut dir amb aquella frase: volia dir que en la nostra vida hi havia un abans i un després. Volia dir que ja mai més podríem estar tranquil·les i felices si el nostre fill tenia un malestar. Perquè el seu malestar, de fet, es convertiria en el nostre. Volia dir que, d’alguna manera, havíem deixat de ser tan lliures. I no en el sentit d’anar aquí o allà, sinó que emocionalment estàvem per sempre més vinculades a una persona que en aquell moment era un bebè, però que creix i que pels segles dels segles, serà el que més estimarem d’aquesta vida.

 

Passen els dies i vas aprenent a ser mare. Per sort, i evidentment, no pateixes sempre. Només faltaria! Però és inevitable no fer-ho quan els veus que no estan bé o quan els passa alguna cosa. Aquest sentiment, el de la maternitat profunda que et vincula per sempre més a un fill fa que no siguis aliè als fills dels altres, i això avui ho he experimentat amb una força brutal.

 

 

Feia molts mesos que no anàvem al cine i aquesta tarda ho hem pogut fer. “2 entrades per Lo Imposible”, hem dit, a la noia que venia els tiquets. Sabíem el que anàvem a veure a grans trets… però buf… avui sí que m’he fet un fart de patir! Tots dos. I això que ja sabíem com acabava!!! L’angoixa de pensar que has perdut els teus fills se m’ha clavat a dins i he plorat com feia temps que no plorava al cine…! Quan hem sortit tots dos hem estat d’acord: hem patit molt més perquè ara tenim una filla. Molt més que si haguéssim vist aquesta pel.lícula fa uns anys. Perquè ara podem empatitzar d’una manera molt més gran amb els protagonistes, perquè de sobte et fiques a la seva pell perquè tu també saps què és estimar-te un fill en bogeria, perquè l’edat del petit de la pel·lícula et ressona amb la peque que tens a casa… i tot d’una… t’entren moltes ganes d’estar amb ella. D’arribar i saber-la sana i segura.

 

És cert: on vivim hi ha possibilitat 0 de què ens enganxi un tsunami, però això, la raó, ha desaparegut per un instant i només tenia ganes de veure-la, d’abraçar-la i finalment… deixar de patir.

 

I tu, l’has vista, aquesta pel·lícula? Vas patir-hi?

 

Escolta l’àudio d’aquest post o:

Descarrega

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats