otra mirada

Una altra mirada a la infantesa

13.11.2012

 

Per Àngels Torras.

 

“El primer que sabem de la infantesa quan estem a punt de ser mares o pares té a veure amb la nostra. Els records no solen ser ni clars ni fiables però sí que ho són, les sensacions i la manera que tenim d’apropar-nos als bebès i el que se’ns desperta en la seva presència. En funció del que hem viscut en la gestació, el part i la primera infantesa, sobre tot en l’etapa pre-verbal, construirem la nostra manera de ser i d’estar en el món i la nostra capacitat per estimar-nos i per estimar als éssers més vulnerables i indefensos: els bebès!

 

Ens hem banyat ens els sentiments de la nostre mare en el temps de gestació. Potser hem sentit el SÍ profund que ens va atorgar, sentiments d’ambivalència o la rotunda negació d’un espai per poder SER. Passant per tots els matisos. Amb les vivències del part i el contacte amb les persones que ens van atendre o desatendre ens enduem les primeres impressions del món. En el nostre temps de màxima dependència, continuem la relació amb els éssers humans, els nostres pares, germans, avis, cuidadors, mestres… Ells van posar les paraules i els gestos a la nostra percepció de nosaltres mateixos.

 

En la seva mirada vam endevinar qui érem, un tresor preuat o un destorb, i potser allà va començar la nostra lluita per a satisfer les seves expectatives i fer-nos un lloc en la seva vida per assegurar-nos la supervivència. O si vam tenir sort, ens vam poder dedicar a créixer, ben acompanyats per uns pares suficientment bons, ja que de perfectes no n’hi ha, ni tampoc els necessitàvem. Una altra vegada, d’un pol a l’altre, passant per tots els matisos, en algun lloc d’aquesta línia ens trobem tots i totes, al llindar de la nostra maternitat i paternitat.

 

La gestació, el part i la criança són períodes on la línia divisòria entre el conscient i l’inconscient es torna molt prima, tot el viscut, viu en la nostra memòria corporal. El cos ho guarda en els teixits, en la pell, en cada una de les nostres cèl·lules i es desperta quan menys ens ho esperem, per mitjà d’un so, d’una olor, d’una mirada o d’una situació.  Algunes mares es sorprenen amb sentiments i sensacions que les omplen de confusió i de culpa:


No hauria de sentir això, volia aquest fill, perquè ara em fa nosa aquí a la panxa?

-Per què sento tan terror quan penso en el part?

-Per què sento tanta por de perdre el meu bebè si l’embaràs va molt bé?

 

I després…

 

-Tanta il·lusió que em feia i ara no què fer amb aquesta criatura!

-Em cansa, no puc estar tota l’estona pendent d’ell, és un ésser egoista… no em deixa fer res! I jo? Que no importo???

-A vegades em sento totalment disponible i li dono tot, d’altres necessito no veure’l, marxar, no suporto la seva demanda!

 

Aquests sentiments fan patir molt a les mares i pares que han escollit viure la gestació, el part i la criança amb consciència. Des de la seva part intel·lectual i des de la seva voluntat més fonda volen donar el millor al seu nadó. Volen anar més enllà de la repetició automàtica del que han rebut i han escollit una manera més amable i curosa per a ells i els seus fills. Peró el què han viscut i interioritzat empeny fort des de les profunditats del ser seu ésser i tira per terra el seu plantejament teòric de la maternitat i paternitat.

 

Això és normal. Les idees, la raó, la capacitat d’anàlisi és genera en un lloc del cervell que encara no estava operatiu quan ens banyàvem en els sentiments de la mare i en les mirades, cures, o de la seva absència i les paraules de l’entorn maternant. Allà on descobrim el nostre valor!I si nosaltres no tenim valor… el tindran els nostres fills? I els fills dels altres? D’on traiem l’amor si no hem pogut fondre’ns en la unitat primera amb la mare? Si això no està integrat, com ho podem transmetre?

 

La maternitat i la paternitat són un moment clau per saber de nosaltres, no de la història que ens han explicat de com ha estat la nostra infantesa, sinó de com ho vam viure realment. Dissabte passat, anava pel carrer pensant com enfocaria la meva intervenció en aquesta taula rodona quan vaig veure una mare dins d’un cotxe, amb la porta oberta, canviant el bolquer a una criatura de pocs mesos. Molt enfadada li repetia una vegada i una altra que era una “marrana”. El meu cos es va encongir empatitzant amb la nena…

 

Segur que tots hem viscut escenes semblants a aquesta, a vegades diferents però amb el comú denominador del maltracte. Realitzades amb total impunitat, doncs malauradament un gran segment de la població creu que els bebès ni senten ni comprenen! Potser ho has sentit en una sala de parts, en el niu d’un hospital, en el pediatre, en la llar d’infants…

 

A vegades la ràbia de l’adult s’aboca en el mirall de la seva pròpia indefensió. El nen maltractat que va ser, es regira i vomita la seva ràbia a l’altre, tant indefens com va ser-ho ell un altre temps. La víctima ara és el botxí. La cadena de crueltats segueix ben viva!


És necessari que estiguem disposats a fer una indagació sincera i valenta quan sentim que les coses no quadren. Quan sentim que alguna cosa no va bé en la nostra capacitat d’estimar als nostres fills i als fills dels altres. Cal que escoltem les ressonàncies, des del bebè que vam ser i que segueix vivint i sovint plora dins nostre. Cal que observem les nostres reaccions. Si no som capaços de sentir tendresa en presència d’un bebè, si sentim agressivitat davant de la seva demanda, alguna cosa falla. Cerquem ajuda si no ens en sortim tots sols. Hi ha teràpies profundes que portades per terapeutes empàtics, poden ajudar a reparar aquests buits de manera segura i permanent.

 

Oferim a les mares i famílies grups de suport on es puguin nodrir i entrar en contacte amb altres models i on, en un ambient sense judicis, es puguin sincerar en les seves dificultats. Cuidem de qui cuida. Cada vegada que tractem amb amor a una mare gestant estem posant un granet de sorra en la seva capacitat d’acollir al seu bebè. Cada vegada que tractem amb respecte a un bebè, en presència dels seus pares, oferim un testimoni de normalitat amorosa i de valor cap a ells i la seva criatura. Cuidant de la infantesa cuidem al bebè que varem ser.

 

Si entenem que el que es tracta és d’estimar i que per fer-ho hem d’anar al nostre compte corrent d’amor, trobarem la manera de revisar-ne el saldo. Si aquest compte està en números vermells, perquè no ens hi van ingressar suficientment en la nostra infantesa, no hem de perdre l’oportunitat de fer nous ingressos cada dia, fins que obtinguem un superàvit que ens permeti viure sense por. Sense por a la vulnerabilitat i a la dependència, la nostra i la dels nostres fills i filles.


Tenim l’avantatge de què l’amor, com la llet materna, es multiplica com més en dónes!”

 


 


Facebook
Twitter
Pinterest
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Información básica sobre Protección de Datos

  • Responsable: MIRIAM TIRADO TORRAS
  • Objetivo: Publicar el comentario en relación a la noticia.
  • Legitimización: Consentimiento del interesado.
  • Dirección: No se prevén cesiones, excepto por obligación legal o requerimiento judicial.
  • Derechos: Acceso, rectificación, supresión, oposición, limitación, portabilidad, revocación del consentimiento. Si considera que el tratamiento de sus datos no se ajusta a la normativa, puede acudir a la Autoridad de Control (www.aepd.es).
  • Más información: https://www.miriamtirado.com/politica-de-privacidad/

 

Articles relacionats