19.3.2013

3 anys, 6 mesos i 12 dies: aquest és el temps que ha mamat la Laia. Quan era un bebè, molt sovint, després cada tres hores o quatre, després a èpoques altre cop molt sovint, després cada vegada més espaiat. Sempre per anar a dormir, també quan es feia mal o quan tenia un disgust, tot el dia quan es posava malalta… I es va anar fent gran. I cada vegada la necessitava menys però se l’estimava més. No us puc dir quant temps feia que mamava poc… potser des de l’estiu, no ho recordo. Ja només una vegada (per anar a dormir, i algun cop per fer la migdiada) i sovint només un pit. Des del desembre, la presa no solia durar més de dos minuts. Deixava el pit i em deia “em cantes?” o “em fas un massatge?”… i s’adormia.

Jo no tenia pressa, no tenia expectatives i no m’havia plantejat allò del “fins quan”. “Anem fent”, sempre deia a qui em preguntava, i fi de l’assumpte. Per Nadal, però, vaig començar a sentir la necessitat de parar. No com una sensació de “no puc més, ja en tinc prou”, sinó com un desig de passar a una altra etapa, potser perquè veia que ella, la majoria de nits, tan sols agafava el mugró, feia un parell de xuclades i el deixava. Vaig deixar-m’ho sentir unes setmanes i li vaig comentar que tenia ganes d’acabar amb la lactància, que sentia que les dues estàvem a punt i que què li semblava. Li vaig dir que no tenia pressa, que ho podíem anar fent a poc a poc i que ja aniríem veient. Em va dir “val”.

Vam començar una dia que li vaig dir “abans de fer teta, intentem provar de dormir primer amb massatge o cançons i si no pots, fem teta”. Va protestar un moment dient “no, primer teta” i li vaig recordar el que havíem parlat. “D’acord”, va dir. I ho vam provar. Alguns dies ho aconseguíem i altres no. Jo quan veia que li era difícil adormir-se i que enyorava el pit, li’n donava sense cap mena de problema. Ja he dit que no tenia pressa, podia esperar i anar-la acompanyant en el procés. Recordo aquelles preses com molt especials, potser perquè les dues sabíem que en el fons ho eren i molt. Al cap d’uns dies va agafar el grip i vaig parar el procés. Li donava el pit quan me’l demanava i li vaig explicar per què. “Quan tornis a estar bé ja hi tornarem, ara recupera’t i mama tant com necessitis”. I així vam anar fent. Al cap d’uns 9 dies ho vam tornar a intentar. Cada vegada eren més els dies que s’adormia sense pit.

Durant aquells dies recordo que els meus pits i el meu cos van fer també el seu propi procés. Quan parlem de des-lletament crec que és erroni focalitzar-ho només en el nen petit o bebè. La mare també passa per un procés molt important. El seu cos ha de començar a deixar de fabricar llet i a vegades no és fàcil.

El cos ha de començar a desacostumar-se de donar el pit, i no, a voltes no és gens fàcil. Jo sentia que tenia ganes de deixar la lactància i que estava preparada emocionalment, però la sorpresa va ser veure que el meu cos, d’alguna manera, s’enyorava, es resistia a deixar-ho. Després de moltíssim temps, jo tornava a sentir la puja de la llet! I sentia com una sensació als pits molt intensa; me’ls trobava plens i àvids de què algú se’n begués la llet. Era com si el meu cos anés per una banda i el meu sentir per una altra. Em va costar acceptar aquest desacord i acompanyar-lo. Algun dia em vaig preocupar, però va durar poc. “Ja es regularà”, em deia tothom. I sí, es va regular.

Crec que la Laia ho ha portat molt bé, probablement perquè no ha estat res dràstic (tot plegat ha durat uns 2 mesos i mig) i perquè veia que els pits estaven disponibles però que primer, havíem d’anar fent petits passos i intentar de dormir d’una altra manera. No ha demanat teta mai durant el dia i de nit deia “primer ho provem, però si no puc, me’n donaràs?” i cada vegada podia més. També va començar a parlar de fer-se gran i de què els pits havien de fer llet pel seu germanet (ja us he dit que sempre en parla, malgrat que encara no hi és). Jo notava que li feia il.lusió deixar de mamar i això em deixava molt tranquil.la.

Per què ho hem fet així? Doncs perquè jo tenia claríssim que després dels 3 anys i mig de relació estreta i preciosa que havíem tingut amb la lactància materna, no ho volia acabar de mala manera. Volia que fos un procés, com tants d’altres que arriben amb un fill quan es fa gran, i volia que fos fàcil, amable i alhora, divertit. Quan li vaig començar a parlar de deixar el pit, li vaig dir que teníem un repte i que quan l’assolíssim, l’hauríem de celebrar. Li vaig parlar de la fes-TETA i de què escollís alguna cosa que li fes il.lusió de fer amb mi, fer juntes. La lactància materna havia estat nostra i tenia ganes de celebrar-ho també totes dues, amb certa intimitat. “Vull que fem un pastís de xocolata amb lacasitos” i així va ser. Parlàvem del pastís i de com el faríem… ha estat un pastís imaginat durant setmanes i molt gaudit i pensat. Vaig comprar els ingredients la setmana passada perquè ja feia molts dies que ni mamava ni demanava teta.


“Laia, crec que ja ho hem aconseguit”.
Ella ja ho havia fet i jo també: els pits ja no bullien ni cridaven i tot estava en ordre, tranquil i serè. “Visca!”, va cridar, i li vaig dir que dissabte a la tarda faríem el tant parlat pastís.
Hauríeu de veure la il.lusió que li feia… Ens hi vam posar tots tres, ell també, i vam tirar moltes fotos. Mentre el fèiem vam parlar de la teta i de com n’estàvem de contentes de tot aquest temps compartit amb la lactància. Abans de posar el pastís al forn el seu pare se’n va anar a treballar i ens vam quedar soles, gaudint de l’oloreta de què s’anava impregnant tota la casa! Quan ja va estar fet, la decoració i després, esperar que es refredés. Volia que vingués la iaia a menjar-ne i la vam convidar. Va venir, vam berenar pastís i ens vam posar fins a les bótes de xocolata negra. Vam celebrar i vam fer una cançó!

Va arribar ell i vam tornar a celebrar plegats i així, poc a poc, aquest dissabte va ser el dia de la fes-TETA, el dia en què la nostra lactància va ser celebrada i sobretot, agraïda. Vaig ser feliç i ella també. L’endemà, jo em despullava per entrar a la dutxa i ella va venir i em va fer un petó a cada pit, i vaig sentir que era el seu últim adéu, que passava pàgina, que era la seva manera d’agrair i de dir-los, adéu.

No ha estat gens trist, ni difícil, ni complicat, sinó tot el contrari. Fàcil, alegre, tranquil, serè… potser perquè era el nostre moment. No sento gens de pena, ni de melanconia, ni de tristesa. Sento un profund agraïment a la vida, als meus pits, a la Natura, al meu sexe, al meu cos… i a la Laia per aquest regal que m’han donat durant aquests 3 anys, 6 mesos i 12 dies.

Des d’aquí també el meu agraïment a totes les persones que han respectat aquesta relació només nostra. A tots els que ens han recolzat, als que no ens han jutjat i també als que sí que ho han fet. Perquè els judicis també m’han fet aprendre a confiar en el meu instint, a ser més forta i a entendre que en el fons, aquests judicis, no importen.

A les mares que alleteu, un missatge: sigui quin sigui el temps que doneu el pit, us animo a celebrar-ho quan arribi el final. Tant si són 6 mesos com si són 4 anys. Ara,  en aquest moment de crisi global que vivim on sembla que no hi hagi res a celebrar, és quan hem de tenir més motius per a fer-ho, i els motius hi són, si mirem clar. Celebreu cada presa, cada mirada de reüll, cada soneta dolça mentre es dóna el pit, cada petó, cada instal.lació més profunda de vincle. Celebreu que teniu pits, que teniu llet, que teniu fills. Celebreu que esteu vius i que podeu gaudir-ne. Celebreu el que sigui, però celebreu. Feu fes-TETES, a la vostra manera, amb les vostres coses, amb la vostra gent. I poseu punts i finals a la lactància que siguin bonics de recordar, que siguin difícils d’oblidar.

Serà un bon regal i un bon llegat pels vostres fills. I els fills dels seus fills. Feliç lactància i feliç final de lactància!

I ara… la cançó:

Cançó

(Uns anys més tard…)

Estic molt contenta de què aquesta història nostra s’hagi convertit en un conte infantil titulat “La FesTETA”. Un conte que he escrit jo mateixa, que ha il.lustrat el gran Joan Turu i que ha editat El Cep i la Nansa. El conte per deixar i celebrar la teta ja és una realitat. Que el gaudiu!

Leave a reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada