Ara, que ja no hi ha teta

Ahir va fer dos mesos que vaig deixar de donar el pit a la Laia. Va fer dos mesos que la Laia va mamar per última vegada. Me’n recordaré tota la vida, segurament, d’aquell dia en què va voler mamar d’un pit i ho va fer menys de 40 segons per acabar dient “ja no en vull més”. Aquell va ser l’últim dia i ara, que d’allò ja en fa dos mesos, em sembla que ja puc fer una mica de balanç…

Després del ressò que va tenir el post de la fes-TETA, molta gent em deia “i no t’ha fet pena?” “I no ho trobes a faltar?” i la meva resposta era sempre “No”. Perquè era el moment. Crec que era el meu moment, però diria que també era el de la Laia. No ha estat gens difícil. Evidentment que he detectat algunes coses, alguns canvis, però res que no sigui normal… Per exemple…

El pit li servia molt per gestionar l’estrés i també per reconciliar-se amb ella mateixa o amb el món en moments en què s’enfadava o de gran frustració. Hem hagut de trobar altres maneres i sí, reconec que amb el pit, això era més fàcil. Es calmava de seguida i retrobava la pau i ara costa una mica més i cal tenir més paciència. Hem retornat al contacte, a molt contacte físic com quan era un bebè i fèiem pell amb pell… I no perquè jo li digui “va, posa’t així…” sinó que alguns dies em demana d’adormir-se damunt meu, o sigui asseguda a la meva falda al llit (com podem, perquè ja és molt gran) i recolzada… com si mamés però sense mamar. Ara ens abracem molt més, si és que era possible. Espontàniament, no és que hagi pensat que pel fet de no fer pit hi havia d’haver més abraçades, no parlo d’això. Simplement, m’he adonat que ens abracem més, que l’abraço més i ella també a mi…

Jo no m’he enyorat gens. No trobo a faltar el pit. M’ha encantat donar-li, moltíssim, i és de les millors coses que m’han passat a la vida, poder donar el pit a la Laia, però ho he disfrutat moltíssim i me’n sento plena. No sento enyor, ni recança, ni pena, ni res de tot això.

Vaig prendre una decisió conscient, perquè ho sentia d’aquella manera, i res ha canviat. Alhora, reconec que m’he retrobat una mica més amb mi mateixa. Suposo que ens hem acabat de des-fusionar al nivell que ho estàvem i sí, també m’està agradant. Torno a estar molt cap “a fora” i n’estic gaudint moltíssim… Potser perquè intueixo que un dia hauré de retornar endins, i ara necessito nodrir-me tant com pugui del que després, trigaré a gaudir…

Una altra cosa curiosa és que torno a notar el meu cicle a través dels pits. Mentre donava el pit no notava res, ni em feien mal quan m’estava a punt de venir la regla, etc… I ara sí. Em torno a sentir com abans de tenir a la Laia, amb els “meus” pits ara sí, només meus… i també m’agrada. Són sensacions que ja no recordava i que van tornant a mi, com vells amics que fa temps que no veus i alhora, sembla que no hagis deixat mai de veure…

La Laia en dues ocasions m’ha demanat poder mamar i sí, li he donat el pit. Ha agafat el mugró, ha succionat però sense gaire interès i al cap de tres segons m’ha dit: “ja està”. He tingut la sensació que era com un “m’ho deixaria fer la mama?” per just després adonar-se que, en realitat, ara ja per ella no té cap interès. Veig que té un molt bon record de la nostra lactància, però que tampoc l’enyora. Com si totes dues haguéssim passat ja a una altra fase. Estem aprenent a relacionar-nos també d’una altra manera, ara que no tenim això tan nostre i tot i que a vegades no ens resulta fàcil això de passar a altres fases, diria que de mica en mica, ho anem aconseguint!

Abans de deixar el pit, moltes dones tenen por que alguna cosa es trenqui, que alguna cosa s’acabi, que el vincle sigui més tímid, menys clar… Si alguna vegada em vaig preguntar això ara ja tinc la resposta. Si el vincle és fort i sòlid, no queda esquinçat perquè la lactància s’acabi. Sí, potser la llet s’acaba, aquelles mirades de reüll des del mugró, aquella son dolça, aquell moment tan nostre… però queda l’escolta, la mirada, el contacte, l’escalfor, les hores passades, les abraçades interminables, els petons juganers d’abans d’anar a dormir, el conte per dir bona nit, el joc dels secrets, el donar-nos la mà per travessar plegades, etc, etc, etc…. queden tantes, tantes, tantes coses… tants, tants, tants moments juntes, tantes mirades còmplices, tant pòsit d’amor en dues direccions que potser és justament per tot això que no m’enyoro. Potser és per tot això que no s’enyora. Per això i perquè el nostre moment havia arribat. Estàvem a punt pel nou pas, per la nova fase.