La teta cura

20.11.2014

 

Si heu alletat els vostres fills, sabeu que la teta cura. La teta cura l’enyor de la mama, la teta cura els cops al cap quan aprenen a gatejar, la teta ho cura… tot. Quan enyoren, quan es fan mal, quan s’enrabien o quan tenen algun disgust, els nens que fan teta, es curen. Perquè el pit és llet calentona, és escalf, és pell, és contacte, és consol i a més, és analgèssic. De tot això us n’he parlat en molts posts que trobareu a la categoria de “Lactància”.

 

Però del que us parlo avui és de què la teta cura, també, a les mares. Però no vull generalitzar, perquè segur que a totes no: la teta m’ha curat a mi. Em va curar després del primer part i m’ha curat després del segon. Donar el pit va ser un bàlsam a tantes coses que ens van passar i que no estaven previstes. Semblava que cada presa m’acariciés una mica aquell cos masegat per tres dies de part, una cesària i hores i més hores a neonats. Cada presa, cada gota de llet, m’arribava a un lloc molt profund i em curava.

 

Tot té una explicació. Donant el pit, totes les dones segreguem oxcitocina i això, aquesta hormona de l’amor que fa que mirem el nostre fill com si fos l’únic bebè preciós del món, ens fa sentir també, cada cop, més i més felices.

 

Estic tan agraïda a la lactància… sóc tan feliç de poder alletar les meves filles… perquè el que sento quan ho he fet amb la Laia i quan ho faig ara amb la Lua és, ni més ni menys, que plaer.

 

Aquelles mirades ben a prop del mugró, aquelles gotes de llet que s’escapen per la comissura dels llavis de la Lua, aquells pits que ragen i ho deixen tot moll, aquella llet que fa que la teva filla vagi creixent cada dia més forta i maca, aquelles dormides tan boniques donant el pit,… tot això i molt més ha fet que la lactància hagi deixat enrere tot aquell patiment.

 

Recordo quan vam arribar a casa i els dies posteriors: em recordo al sofà, alletant-la, i sentir el reflex d’ejecció de la llet i com cada cop que el sentia, amb cada presa, em venia una onada de felicitat. Us juro que sentia com alletar em curava les ferides: la del part que no havia tingut, la de la ferida de la cesària que encara em coïa tant, la del revés d’haver d’ingressar a neonats, la de tant enyor viscut aquells dies… Us juro que notava, físicament, com el meu cos i el meu cor anaven relaxant-se amb cada presa i anaven deixant-ho tot enrera.

 

Em recordo també a la sala de neonats traient-me llet amb el llevallets elèctric tot sovint amb la Lua dormint als braços (la tècnica i destresa que agafem les mares que tenim fills ingressats a neonats té tela!) i sentir-me orgullosa de produir llet! Sí, jo que ja havia alletat la Laia tres anys i mig em trobava sentint-me feliç altra vegada quan veia que el potet s’anava omplint més i més i més de llet meva. Era com un “uauuuuu… quin miracle això que fem les dones!”. Era com un “que savi el meu cos, que fa la llet que més necessita la Lua”. I què voleu que us digui; després de què et diguin que el teu cos no està dissenyat per parir i que no ho podràs fer mai, notar que sí que estava preparat per alletar i fer créixer la meva filla era un regal per la meva autoestima.

 

Em recordo amb un somriure d’orella a orella quan, cada dia a les 7h del matí pesaven la Lua i em deien “com augmenta aquesta nena!”. Agafava el mòbil de pressa i escrivia a la família “en un dia la Lua ha augmentat tants grams!”… sí, després de tot allò, que era un pal enorme, saber que la meva llet la feia créixer era un descans i una alegria.

 

I així, alletant la Lua, sé que un dia em vaig adonar que jo havia deixat de plorar i que en comptes d’això, tenia a tothora un somriure dibuixat a la cara. Sé que la lactància en va ser en bona part, responsable.

 

La teta estic segura que la va curar a ella i em va curar a mi. Que ens va curar, a les dues i alhora, de tot allò que ens havia tocat viure. Per això, un Visca la Teta ben fort! amb un desig ben gran de què cada dia més dones i més fills puguin experimentar el plaer que és que la teta ho curi tot!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.