La mare que plorava

Un dia, fa temps, em vaig trobar a una coneguda pel carrer. Ella feia poc que havia estat mare i jo feia un any que n’era. Al principi vam estar parlant una mica de tot i de res, i al cap de poca estona, li vaig preguntar com estava ella. Suposo que va ser la pregunta, perquè normalment, estem acostumades (les mares) a què tothom ens pregunti pel nen o nena (que si menja, que si camina, que si dorm…) però gairebé mai per nosaltres. Aleshores ella, va fer una pausa pràcticament imperceptible i, amb llàgrimes als ulls, va tornar a parlar del bebè, aquesta vegada per dir-me que plorava molt i que ella ja no sabia què fer. M’ho deia sincerament, amb certa desesperació a la veu. Se la veia cansada, feia unes ulleres importants i no transmetia felicitat. Mentre em deia que el nen li plorava hores i que li havien mirat tot i havien voltat ja per dues consultes pediàtriques sense que ningú trobés res d’extrany al nen, em vaig adonar que aquella dona, en aquells moments, no era una mare sinó un altre bebè plorant desconsoladament perquè no ve la mama.

Aquella dona no entenia res del seu fill. N’estava absolutament desconnectada perquè estava tan necessitada ella mateixa, que no podia donar al seu nadó allò que ell li reclamava amb plors i crits, simplement, perquè ella també ho necessitava. Aleshores i amb tota la delicadesa que vaig saber expressar, li vaig dir que els bebès ploren per molts altres motius que no només malestars físics. Que a vegades ploren perquè no entenen el nou medi on han anat a parar després de 9 mesos dins de l’úter, o que a vegades se senten extranys, o aclaparats, o potser reclamen tenir el cos de la mare tan a prop com el tenien quan eren a la panxa.

Mentre li deia això em mirava amb uns ulls com si li estigués parlant un extraterrestre baixat d’una nau especial rodona. Ella no volia sentir res del que li deia, només volia que el seu fill callés. No podia tolerar cap altra informació que no fos una solució ràpida i fàcil per acabar amb el seu turment. No podia acceptar que el seu fill estés patint tant o més que ella… i em vaig adonar que aquella dona tenia la fantasia idílica, innocent i infantil de què tenir un fill és fàcil, i sobretot, no tenia cap ganes de permetre’s sentir el seu propi abandó, per poder sentir després el del seu fill i atendre’l com ell demanava i es mereixia. Tot això, per ella i en aquell moment, en la seva absoluta soledat, era incomprensible i, efectivament, d’un altre planeta. Es va eixugar ràpidament els ulls com dient “aquí no ha passat res” i va marxar de pressa, amb alguna excusa que ara no recordo. Quan vaig continuar empenyent el cotxet cap a casa em vaig sentir malament per no haver-la pogut ajudar, sentia que havia perdut l’oportunitat d’estirar-li la mà, que m’havia equivocat. Vaig pensar que potser hauria d’haver callat, i l’hauria d’haver abraçat. Així de sobte, una abraçada calorosa i recomfortant, de les que t’acullen i et pots sentir a casa. Potser era simplement allò el que necessitava, igual que el seu bebè.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.