hijos

La mateixa moneda

28.4.2015

 

Les dues escenes que us descriuré avui poden conviure en un mateix dia a casa meva. Els dos pols, el ying i el yang, si voleu, les dues cares d’una mateixa moneda.

 

Estem tots al menjador. Ell pela una poma i les tres hi anem a demanar-ne un tros. Ell riu assegurant-nos que la poma era seva i que sempre l’hi pispem gairebé tota! Li fem pessigolles o alguna cosa per emprenyar encara més. Riem, riem tots. M’estiro a l’estora de davant del sofà i de seguida que em veuen estirada vénen la Laia a escarxofar-se sobre meu i la Lua gatejant a una velocitat de vertigen. Ella, menuda com és, fa força per fer-se espai entre la seva germana i agafar un bocí de mi també per a ella. Les pujo a cavallet i em queixo que m’esclafen. La Laia em bufa, em fa pessigolles i jo m’hi torno. “Vigila la Lua”, diem ell i jo a l’uníson i acte seguit ens revolquem les tres per terra mentre riem i xisclem com si no hi hagués un demà.

 

Dels riures i les pessigolles passem als petons i a les abraçades. Jo a elles, elles a mi, elles entre elles, totes a ell… com una guerra però de les bones, on ningú pren mal i on del que es tracta, és d’estimar-se!

 

Al cap d’una estona pel que sigui una s’entreté amb una joguina que ha trobat sota el cul o l’altre va a buscar no sé què que se li ha acudit, i em trobo encara estirada a l’estora pensant que el que acabo de viure és un dels moments més preciosos de la meva vida…

 

El mateix dia però hores més tard pot passar alguna cosa semblant a aquesta…:

 

Són les 20 del vespre i porto desperta, sense parar, des de les 7 del matí. Estic cansada i tinc a la Lua a coll que vol dormir. Acabo de fer el sopar i he deixat la cuina empantanegada perquè la Lua necessita teta ja i la Laia ha d’anar a dormir, que no s’aguanta. Però aquesta hora és l’hora màgica de la Laia; amb l’energia del que ha ingerit per sopar sembla que hagi recarregat les piles i quan li dic d’anar a dormir comença a fer el ronso. Significat: buscar mil excuses abans de posar-se en direcció al lavabo a fer pipí i rentar dents. Que si vull jugar a no sé què, que si volia dibuixar no sé quantos, que si un moment, mama, un moment, que si cinc minuts, mama, cinc minuts, que si comptem fins a 60, 10 vegades i anem a dormir… Carrego paciència i poso somriure. Faig veure que no estic cansada i miro de prioritzar: La Lua ha de dormir ja que no s’aguanta… miro d’abaixar la veu i el nerviosisme i me la penjo a la motxilla per donar-li el pit i així tenir les mans lliures per ajudar la Laia, perquè ja veig a venir que sola no té cap intenció de fer res, ara mateix.

 

Insisteixo. Al cap d’una bona estona enfilem cap al lavabo i llavors em vol ensenyar un ball que s’ha inventat. Respiro. Li dic que m’ho ensenyi un cop i prou i quan ha acabat m’ho vol repetir 3 cops més perquè diu que no li ha acabat de sortir bé. Respiro. Pipí, dents.

 

“Tu, mama”, i jo amb la Lua que sembla que ja cau adormida, mig ajupida rentant dents i pensant “buf… maleït horari comercial que fa que el meu marit arribi tan tard…!” Arribem al llit i explico el conte que ha trigat 5 minuts en escollir mentre s’entretenia amb qualsevol cosa… L’explico sense gaire esma, ho reconec, perquè sento que estic a les últimes…! Aconseguim tancar el llum i la Lua ja dorm a sobre meu, però llavors la Laia comença a xerrar i li dic que és tard i s’enfada perquè està que no pot més amb el seu cansament i veig i temo que necessita plorar, descarregar i treure. I sí, plora. I no plora fluix, que diu que no en sap. Plora fort i em desperta la Lua i ara sí que sento que no puc més. I em costa validar el que sent la Laia i em costa acompanyar a la Lua en el seu disgust de sonet interromput…

 

I torno a respirar, perquè sinó allò no hi ha qui ho arregli. I miro de desdoblar-me sense èxit i atendre-les a les dues, sense èxit. Em repeteixo en silenci que faig el que puc, que no és prou per cap d’elles ara mateix, però que és el que puc. I miro de calmar-les i d’entendre. Però estic esgotada i només faltava això. I la Laia diu que vol que la posi a dormir sense la Lua, que vol que l’abraci ben fort, i la Lua vol el mateix en el mateix moment… I miro de posar-ne una a cada banda i explicar-los que sóc com les lloques, i que els meus pollets hi caben tots dins les ales… però no sé si m’entenen i no s’acaben de consolar. Per fi, el cansament ho pot tot i la Laia es relaxa. Miro de fer-li massatge amb una mà a l’esquena, de tocar-li els cabells i s’adorm mentre la Lua juga ja per sobre del llit amb el disgust superat. L’agafo i surto de l’habitació. Sec al sofà i li dono el pit a veure si es torna a adormir, però també sense èxit, fins que arriba ell i em diu “què tal la tarda?”. I jo, que no puc més, només aconsegueixo pronunciar “pfff”.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats