chinchar

La relació adults-nens: “xinxar” NO és jugar

Segur que has viscut alguna situació semblant en què un adult en comptes de jugar, el que fa és empipar: vas pel carrer amb el teu fill de 2 anys i mig que porta una joguina a la mà. Us trobeu a algú que, per comunicar-se amb ell utilitza alguna frase tipus “¿m’ho dónes? ai que t’ho prenc”, sobretot si el nen té vergonya i no vol saludar-lo.

Segurament a l’adult li agradaria rebre un “hola, encantat de conèixer-te” però ho sento, el nen té 2 anys i mig i no ho dirà. I llavors el que fan és empipar-lo, molestar-lo, ficar-se amb ell.

És molt habitual que a molts adults els costi acceptar que un nen no vulgui parlar amb ells o donar-los un petó, per exemple. El fet que no els coneguin de res diguem que no ho tenen en compte quan es tracta de nens.

Com si hi hagués una creença col·lectiva de què els nens han de ser sociables i extravertits sí o sí.

Són tan monos, oi?, que tothom vol dir-los coses i si el nen no respon, en comptes de sentir-se al·ludits “no em coneix, és normal que senti vergonya, millor que el deixi tranquil”, contra-ataquen simulant jugar quan en realitat, l’empipen.

Frases del tipus “Véns amb mi?” “Li diem a la mare que se’n vagi i tu i jo ens n’anem a fer un tomb” “ui, què vergonyós que ets… doncs no t’ensenyaré una cosa molt xula que tinc”, “que seriós… segur que el teu germà sí que em saluda, ¿oi que sí?… Doncs ara qui no vol dir-te res sóc jo “.

A vegades costa pensar que el que està dient aquestes frases és un adult de 30, 40, 50, 60 o 70 anys. Perquè semblen més aviat frases infantils de qui està rabiós perquè no rep el que esperava.

Però de vegades el nen coneix l’interlocutor, no té gens de vergonya i està disposat a jugar, però llavors l’adult comença a fer veure que juga quan en realitat, l’està molestant.

Molestant intentant que s’enfadi. És tan bonica la innocència, oi? I hi ha a qui li agrada enriure-se’n. I molestar fins que el nen, fart, comença a plorar o a cridar i a defensar-se.

I llavors què passa? “No et posis així que no n’hi ha per tant! No cridis! Castigat per comportar-te d’aquesta manera”

Qui ha començat portant-se malament? Qui és l’adult aquí?

Jugar no és empipar.

Jugar no és molestar simulant que és broma.

Jugar no és comunicar-se amb rintintín.

COM DESXIFRAR-HO

És fàcil. Normalment en aquestes ocasions només gaudeix un. Un riu i l’altre no.

No sabem, com a societat, comunicar-nos amb els nens. No sabem respectar les seves necessitats, ni els seus temps.

No sabem entendre que necessiten fer el seu procés, madurar per poder fer i entendre certes coses.

No sabem que arriben aquí amb alguns recursos (pocs) per defensar-se del que no els és conegut, familiar i de confiança: la vergonya, per exemple.

I llavors ens molesta que no siguin simpàtics i xerraires. És igual si s’acaben de despertar i necessiten el seu temps per saber on són i amb qui. Ja entra algú a empipar i a jutjar el seu comportament.

Tant se val si estan cansats i no estan per la labor de fer nous “amics” que ja entra algú a jutjar com estan perquè, simplement, el nen no fa el que li agradaria a l’adult.

Però… i no hem d’ensenyar al nen unes normes bàsiques de respecte, de comunicació, de socialització?

Sí, però no xinxant-los. Sí, però no molestant-los, ni jutjant-los.

El nen aprendrà, a través del nostre exemple, a comunicar-se amb els altres. El nen aprendrà, a mesura que vagi creixent i madurant, a ser amable amb els altres, també amb els desconeguts.

Però sobretot si han estat amables amb ell mentre ell no entenia què era el que passava.

Sobretot si s’ha sentit respectat mentre ell era massa vulnerable per defensar-se de certs comentaris molt fora de lloc.

Sobretot si no l’han fet sentir malament ficant-li la por al cos.

Volem que comparteixin? No els amenacem de prendre’ls les coses.

¿Volem que confiïn? No sembrem en ells la desconfiança empipant-los tota l’estona.

Volem que siguin respectuosos? Comencem per respectar-los.

És la nostra responsabilitat i obligació. Per ser els adults i per tenir, se suposa, més capacitat d’empatia i comprensió.

Després ens sorprèn que els nens s’empipin entre ells. Què volem, si és el que els hem ensenyat?

“I SI UN ADULT XINXA A MEU FILL, QUÈ FAIG?”

Sovint m’escriuen mares que no saben què fer en situacions en què algú és desagradable amb el seu fill, especialment si és algun familiar. Algunes asseguren sentir-tallades, i tenen por que, si parlen, poden ofendre.

“És que ho fa amb bona intenció”, es diu sovint. Sí, segurament, és que si no fos així ja seria de jutjat de guàrdia. Però una cosa no treu l’altra. Que es faci amb bona intenció no treu que estigui empipant al teu fill, que l’estigui fent sentir malament.

“És que aquestes coses s’han dit tota la vida”, també es diu sovint. Doncs deixem de dir-les. Deixem de propagar una comunicació amb els nens des del molestar, l’empipar i el competir de forma absurda. Ja n’hi ha prou.

“Es van a creure que li sobre-protegeixo”. Sobre-protegir un nen és estar-li a sobre quan no hi ha cap perill aguaitant, ni ningú molestant. No és el cas que ens ocupa.

En els casos que explico SÍ que hi ha un abús de poder d’un sobre l’altre: un adult empipant, molestant a un nen que per la seva edat NO sap ni pot defensar-se i que de vegades ni tan sols entén per què li diuen el que li diuen.

En aquest cas el nostre fill necessita sentir-se protegit. La nostra actuació està, crec jo, més que justificada.

El més important és que ens adonem de què li estan dient i negar-ho: “no t’ho prendrà, no et preocupis”, “no se t’emportarà ningú, tu et quedes amb mi, tranquil”.

Si es posa a plorar o ens agafa espantat, validar el que sent “t’has espantat perquè has cregut que faria el que t’ha dit i et prendria la teva joguina, oi? És normal”, “t’ha espantat que et digués això oi? t’entenc, no el coneixes, és normal”.

Si hi ha confiança suficient, podem parlar en aquest moment amb l’adult que acaba de dir tal cosa i dir-li una cosa així com “no li diguis això que l’has espantat”… però si no n’hi ha, crec que ni tan sols cal, perquè ja s’adonarà que ha dit alguna cosa fora de lloc.

“Sembla que haguem d’anar amb peus de plom” No. Simplement hem de ser respectuosos amb l’altre, tingui 40 anys o 4. És igual. Actuar com ens agradaria que actuessin amb nosaltres si tinguéssim 2 anys i mig, o 5, o 10.

Si no sabem si el que estem a punt de dir serà adequat o no, preguntem-nos si això és respectuós i amable. Si ho és, endavant. Si no ho és, callem.

O somriguem al nen, això mai falla i li dóna el temps a anar-se familiaritzant amb nosaltres. Un somriure, respectant els seus temps i si li veiem receptiu, llavors alguna paraula o frase amable.

De veritat, no és tan difícil. Només cal canviar el patró de segles de relació amb els nens des del tocar els nassos.

Posem-hi consciència i veurem que no és tan difícil, que l’únic que cal és tenir la voluntat ferma de respectar-los sempre. Perquè no mereixen altra cosa.

I al teu fill, l’empipen? I a tu, recordes si et xinxaven? Explica-m’ho als comentaris…


 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats