niño

Ser un nen petit no és gens fàcil

“Que fàcil és ser nen! Quines poques preocupacions que tenen! Que feliços són!”, diuen molts. I jo penso ¿Segur?

Perquè a mi em sembla que ser nen és molt difícil, des del minut 1.

T’imagines sortir al món i no entendre RES? No comprendre per què ja no estàs amb aquell líquid, no comprendre els canvis de temperatura o per què escoltes els sons tan fort…

Sortir al món i trobar que ja no tens aquella contenció física permanent que et donava l’úter i que ja no escoltes, constantment, el batec del cor de la mare.

Crec que totes aquestes sensacions no deuen ser gens agradables i d’alguna manera, suposo que és una sort que després, conscientment, no recordem res d’aquella etapa viscuda.

Però no acaba aquí, perquè després, sent nadons, ens descobrim una mà però no sabem ni que és nostra, ni què fer-ne. La intentem xupar però no hi ha manera d’encertar-la.

Més tard descobrim un munt de coses i objectes però que no sabem agafar ni per a què serveixen.

Creixem i el món exterior ens segueix semblant estrany. Per què no veig a la mare tota l’estona? Per què em deixen aquí?

Un munt de preguntes que, tot i que els adults els les responguem quan encara no saben dir ni una paraula, segueixen sense entendre ni processar què significa de veritat el que estem dient.

I creixen i llavors es troben que no entenen per què allò que volen no pot ser. O per què no pot ser ARA.

No entenen per què no poden posar-se una samarreta que està a la rentadora, o per què han d’anar a la cadireta del cotxe, si allà no poden gairebé moure’s.

No entenen per què els seus pares s’enfaden si es desperten molts cops a la nit… ells només tenien por, o set, o ganes de sentir-se continguts.

No entenen per què no poden jugar amb tot el que veuen, encara que ho tingui un altre nen, o per què han de vestir-se o treure’s el bolquer després d’haver fet caca, tant que els ha costat de fer-la i amb el que els agrada tenir-la allà.

Com si el seu món i el nostre món no anessin de la mà, com si fossin dos mons paral·lels que de vegades només es relacionen des de la incomprensió i el conflicte permanent.

No, ser nen no deu ser gens fàcil.

Perquè és que a més, no només no comprenen el que passa a fora sinó que tampoc comprenen el que els passa dins. Des d’un mal de panxa, a sentir una ràbia infinita contra el seu germà que ara mama del pit de la mare.

No comprenen el que els passa dins ni el que fan, perquè a vegades peguen sense ser conscients que estan pegant, de vegades fan coses incorrectes o perilloses sense saber que ho són.

Mare meva, que difícil ha de ser ser nen… jo no tornaria enrere ni per tot l’or del món.

Recordo el que em costava entendre coses que a ulls dels adults era òbvies i bàsiques. Tu no? Potser no recordes què senties de petit però… i en l’adolescència? Aquella sensació d’estar en un món i els adults en un altre…

I sí: clar que hi ha moments feliços, només faltaria! moments d’alegria, de connexió, d’unió dels dos mons… suposo que justament aquests moments fan que tot sigui més suportable… l’AMOR. L’amor que sustenta i que fa que tota la resta sigui potser de vegades difícil, però transitable…

Per això és tan important que estimem sense condicions, de forma oberta, respectuosa i sense límit. Perquè serà aquest amor el que aconseguirà que el difícil de ser nen ho sigui una miqueta menys, perquè l’amor dóna ales i ajuda a travessar les aigües pantanoses més perilloses.

Siguem comprensius amb el seu moment, amb l’etapa que viuen. Siguem comprensius amb la seva edat i la seva maduresa.

Siguem empàtics i posem-nos en les seves sabatetes cada vegada que veiem que ens costa gestionar el seu moment.

Comprenguem que un dia entendran, integraran i canviaran el que fan ara… però que necessiten temps.

Ahir la petita de casa (3anys) es va llevar ja cansada. Dissabte havia estat un dia intens per a ella i en el qual no havia dormit migdiada. L’endemà el cansament passava factura i es queixava per tot, amb aquell mal humor que s’encomana. No hi havia res en concret i alhora, era tot.

Quan em vaig veure entrant en el seu malestar, el seu mal humor perquè no entenia que no li semblés bé absolutament res del que jo feia, la vaig agafar en braços. Me la vaig endur al llit i li vaig dir: “Ser petit no és fàcil de vegades, oi?” “No, mama… no sé el que em passa”.

I llavors, mentre li donava el pit, li vaig explicar que ser petit de vegades no ha de ser fàcil perquè no comprèn coses que li demanem, o coses que fem. I el seu cansament s’amplifica en el seu cos petit, i la calor l’afecta més que a cap de nosaltres…

Deia que sí amb el seu caparró i a estones deixava el mugró per dir-me “és que no us entenc”, “és que sóc petita”, “és que tinc son” però el seu mal humor s’anava dissipant…

Ser un nen petit no és gens fàcil i ser mare tampoc. Aquesta és la realitat. La pura realitat: que tots estem fent aquí tan bé com sabem i podem a cada moment. Nosaltres i ells. Jo, i ella. A vegades n’hi ha prou i de vegades no. De vegades tot flueix i de vegades no. Quina hi farem!

A poc a poc, compartint sabates i estimant-nos molt… poc a poc…


 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats