La teva besàvia

30.9.2011

Quan vam escriure VINCLES; GESTACIÓ, PART I CRIANÇA CONSCIENTS amb la meva mare, l’entrevista que em va costar més de fer va ser la de la meva àvia, sens dubte. O sigui que no t’enganyo, Laia, quan et dic que fa tres mesos que intento escriure alguna cosa sobre ella en aquest blog sense èxit. Perquè, per un dia, vull que la vegis amb els meus ulls.

Vaig arribar a la vida dels meus pares sens dubte, molt d’hora. Ella en tenia 19 acabats de fer, i ell una mica més. Joves, inexperts i abocats com estaven en la lluita per les llibertats en aquest país, la meva àvia i el meu avi van acabar cobrint els buits que ells deixaven sense ni adonar-se’n, com, de fet, fan tants i tants avis al món. És segurament per això que el vincle que vam anar teixint sense ni tan sols ser-ne conscients entre totes dues va anar sent cada vegada més fort. Tant, que creu-me quan et dic que sóc incapaç d’imaginar-me la vida sense ella. Tenir avis és fantàstic i estic contenta que tu en tinguis tants. Perquè la relació amb els avis, el vincle que ens hi uneix juga a una altra lliga; és una altra història. Ja et dic ara que ser àvia dels teus fills m’agradarà, n’estic segura.

Arribar tant d’hora a uns pares té una avantatge molt gran, i és que els avis són joves i que per tant, en pots gaudir (amb una mica de sort) durant molt de temps. Sé que un dia, aquest “temps” compartit, inevitablement s’acaba, i suposo que per això escric aquestes línies avui, perquè jo, Laia, encara no vull que s’acabi.

Com podria descriure-te-la? La teva besàvia és una facilitadora de la vida. La fa molt més fàcil, i no només la meva, sinó la de tota la “tribu”, la de tots nosaltres. Ella viu pensant en els altres, cuinant pels altres, preocupant-se pels altres i ens estima de la manera més incondicional que et puguis arribar a imaginar. A vegades amb el teu tiet li fem broma dient-li “com pot ser que t’agradi tot de nosaltres? Si fóssim assassins en sèrie, segur que ens estimaries igual!” i ella ens diu que no diguem bestieses, tot rient, perquè sap que en el fons la resposta és que sí, que no deixaria d’estimar-nos. La teva besàvia m’ha cuidat quan era un bebè, quan era una nena, quan em va venir la regla i estava adolescent perduda, i també ara, que ja sóc mare. La teva besàvia m’ha dut de vacances a la platja i juntament amb el teu avi, m’han fet estimar el bosc, la Natura, els animals i les plantes. Sempre em duien al bosc, sempre a la muntanya, sempre. Suposo que perquè d’alguna manera, ha estat l’hàbitat on s’han trobat més còmodes, més… com a casa. És el que passa, suposo, quan véns de viure-hi tota la vida, quan véns de pagès…

La teva besàvia s’ha llegit tot el que he escrit a la meva vida i sap què és Internet i Twitter perquè no vol perdre’s res del que faig, tampoc a la xarxa. L’hauries de veure quina agilitat amb el ratolí! 🙂 La teva besàvia és feliç que torni a ser a la ràdio, perquè així em pot escoltar també quan sóc lluny d’ella. Va amb el transistor per tot arreu, encara que hagi d’escoltar les notícies vuit vegades repetides, és igual, perquè qui les diu, qui les explica, és la seva néta!

La teva besàvia em renyarà avui quan em vegi per la porta i em dirà que per què carai, he hagut d’escriure d’ella! Li preguntaré si ha plorat (és com totes les dones de la família, de llàgrima fàcil) i em dirà “una miqueta”, tot i que sabrà perfectament que jo sé que ha plorat totes i cada una d’aquestes línies. Perquè sap com me l’estimo, perquè sap com m’agrada viure-hi tant a prop, veure-la cada dia, xerrar-hi, aprendre d’ella, riure amb ella,… Perquè la teva besàvia no és com les altres, és especial. Lectora empedarnida, devora llibres cada setmana. De ment oberta i moderna, a vegades penso que va néixer massa d’hora, però després me n’alegro i penso que potser si no hagués estat així, no ens hauríem trobat.

Per això lamento que algun dia el temps s’acabi i no em puc ni imaginar el moment perquè automàticament se’m fa un nus a l’estómac que m’ho tanca tot i… “això sí que no,-diria ella- que has de menjar, que estàs molt prima!” Quan entro en aquesta espècie d’angoixa intentant fer-me a la idea que això algun dia passarà, retorno al lloc on vaig sempre, al vincle. I confio en ell i en aquest fil transparent que ens uneix fins i tot més enllà, espero, de la vida. Perquè sé que vagi on vagi continuarà cuidant-nos i perquè sé que la duré tan present, tant amb mi, que em serà impossible sentir-ne l’absència, almenys, passada la buidor extrema del principi.

Perquè iaia, ara que em llegeixes, deixa que et digui que això que tenim, és impossible que s’acabi. Jo viuré en tu i tu viuràs en mi, i no em cansaré mai d’agrair a la vida que m’hagi donat una àvia com tu. No sé com ho faré jo amb els meus néts, però t’asseguro que he tingut una gran mestra. Gràcies per tot, iaia, t’estimo molt més del que et pots arribar a imaginar.