L’amor es multiplica

Per més posts que escrigui, mai podré descriure-us com m’agrada tenir dues filles. Quan estava embarassada, algun dia em van sorgir els típics dubtes de dona a qui les hormones li juguen males passades.

Recordo un dia que li vaig dir “i si després no sóc feliç? i si no som feliços?” A estones (moltes), em costava imaginar com seria tenir la Lua a casa.

Les amigues (pràcticament totes amb 2 fills o més) m’explicaven com era; que anaven de cul, que quan no dormien per un, no dormien per l’altre, i mil coses més. I jo els deia “voleu fer el favor de deixar d’espantar-me?” per tot seguit dir-me “no, si és molt xulo!” i rèiem.

A estones, és cert, estava espantada. Crec que tots a casa n’estàvem. Il.lusionats i alhora amb aquell cangueli de les grans ocasions.

I va arribar la primavera i amb ella, el mes d’abril, i va passar tooooot el que us he anat explicant els últims mesos. I va passar l’abril i va arribar el mes de maig, que va ser quan jo, finalment, vaig florir a la meva segona maternitat.

Tardes de solet entrant per la finestra amb la Lua dormint sobre meu o del seu pare. Tardes plàcides a casa, amb la Laia que ho posava tot realment fàcil.

La Lua era feliç, se li veia. I la Laia també. La Laia, després de l’arribada a casa, va esclatar d’alegria i de tot: va créixer i se li veia que se li havia posat bé. Se la veia exultant. Fins i tot la mestra ens va dir que el naixement de la seva germana se li havia posat de meravella. I jo no podia fer altra cosa que sentir-me pletòrica.

Amb la seguretat que et dóna una segona maternitat, en què ja no pateixes per segons què i tens una altra manera de fer, amb molta més experiència, em recordo tot el dia amb un somriure d’orella a orella.

Quan em preguntaven que com ens anava jo contestava “Fantàstic! Tenir dues filles és increïble! Molt fàcil i ens encanta!” Hi havia gent que em mirava amb cara de si m’havia tornat boja perquè potser creien que tenir un bebè tan petit i una altra filla més gran havia de ser caòtic. A mi no m’ho semblava, al contrari: trobava que era la mar de fàcil. Elles ho posaven fàcil i com que tots estàvem contents, n’era, la veritat.

Recordo que vaig enviar un missatge a les meves amigues un dia d’esclat eufòric i els vaig dir “Ja us val! Per què no em dèieu que tenir dos fills era la bomba???” perquè tot allò que m’explicaven, jo encara no ho vivia.

Vaig descobrir que, evidentment, el segon fill te l’estimes igual que el primer, que l’amor es multiplica i que mai és menys. Vaig descobrir, en la meva pell, que t’enamores també del segon bebè com si no n’hi hagués cap d’altre.

Que et fa patir igual, que no hi ha res que sigui “menys”. Vaig descobrir que l’amor per la gran, lluny de minvar, també creixia i a més, en creixia l’admiració per tot el que havia fet i per com ho havia portat. Vaig descobrir que ser una família de 4 m’agradava molt més del que mai m’hagués pogut imaginar.

Vaig descobrir que la meva intuïció tenia raó: que em faltava algú per sentir-me completa i que en arribar la Lua aquest sentiment havia desaparegut. Que ja hi érem tots i això, el sentir finalment que a casa som els que havíem de ser em provocava una plenitud difícil de descriure.

A les mares que us pregunteu si en tindreu un altre: connecteu-vos al vostre cor. Deixeu els pensaments, les pors, els “i si?”… i connecteu-vos només a la vostra intuïció.

Ella us dirà si hi falta algú encara a la vostra família. El que us puc dir és que mai vaig anar pel segon perquè toqués o perquè tenir 1 fill em fos poc.

Ens hi vam llençar perquè desitjàvem un altre fill, perquè sentíem que n’havíem de tenir un altre. Si sentiu això, si voleu això, si alguna cosa us hi empeny… ja teniu la resposta.

I que no us faci mai por l’amor: si us l’estimareu, si us n’enamorareu, si serà maco ser un més a la família…. L’amor és de les poques coses que com més se’n dóna, més se’n té i hi ha amor per cada fill, no ho dubteu, per tants com en vinguin.