La nena que tenia calor

Dilluns a la tarda anàvem totes tres pel carrer quan de sobte sento darrera meu “aquesta nena ha de tenir fred, pobra, tan poc abrigada”. Em vaig girar i vaig veure una senyora d’uns 65 anys i una noia de 30 i pocs.

Parlaven de la Laia que, és cert, no duia jaqueta, només duia un jersei de llana: ni gorro, ni bufanda, ni jaqueta. Em va sobtar que ho comentessin amb veu tan alta, un to que evidentment jo podia sentir. Vaig fer un somriure en girar-me perquè en aquell moment, francament, em va fer gràcia que ens “critiquessin” amb aquella alegria…!

La Laia és calurosa. Gairebé SEMPRE té calor. O sigui que la jaqueta sempre li sobra, i el gorro, i els guants, les sabates… En dies de molt fred, fins i tot, vol anar descalça i se’ns posen els pèls de punta en veure-la córrer sense sabates. Però llavors li toques els peus i sí, li suen. La toques i sí, no està freda perquè no té fred. Sembla com aquests nòrdics que passegen per Barcelona a l’hivern amb pantaló curt i màniga curta.

Fa anys que vam haver d’acceptar que ella no aniria abrigada com la resta dels nens.

Que li havíem de respectar que fos calurosa i que no volgués dur ni gorro, ni guants, ni mitjons gruixuts… I costa. A mi em costa. Perquè jo sóc fredolica i veure-la amb poca roba em fa venir fred. El meu germà sempre em fa riure quan diu “Tapa’t que tinc fred”, perquè és el que em passa amb la Laia: a vegades li dic que s’abrigui perquè JO tinc fred, no perquè ella en tingui.

Doncs bé, dilluns no feia gens de fred a Manresa. Gens. Mira que tinc ganes que comenci el fred de debò, però per ara, res de res. I clar, la Laia sense jaqueta.

No em va molestar el comentari de la senyora i la seva filla (o qui fos) tot i que evidentment em vaig sentir jutjada. Potser és l’experiència, potser és que ja és el 5è hivern que sento comentaris similars i ja m’hi he acostumat o potser és que ja ni m’importa.

Però sí que vaig pensar que en general ens suposa un problema respectar “coses” o aspectes dels nostres fills que no coincideixen amb la nostra manera de veure, de sentir, de fer al món.

La temperatura és un aspecte. Ella es calurosa i jo no, i em costa acceptar que vagi tan fresca de roba. Però per un altre serà el menjar: podem gaudir molt menjant i el nostre fill no tenir-hi cap interès. I podria fer una llarga llista d’exemples; cadascú sap què li costa més respectar i acceptar del seu fill.

Vaig pensar que prou feina tenia jo a ser conscient d’aquesta dificultat que tinc en veure-la sense jaqueta quan m’estic pelant de fred com per, a sobre, haver de preocupar-me pel què diran.

Que qui m’importa és la Laia i el seu benestar, i si ella quan es posa la jaqueta ha de suar i estar incòmode, doncs prefereixo que no se la posi. Que seguiré sentint comentaris i sabent que pensen que som uns mals pares perquè l’abriguem poc, però que seguiré confiant que quan ella tingui fred, ens avisarà i s’abrigarà. Perquè ho fa. Perquè no és tonta i tampoc li agrada, com a ningú, passar fred.

I per cert… no sé què en penseu, però no creieu que en general abriguem massa els nens? A vegades en veig a dins del sac del cotxet amb gorro, guants, anorac i gairebé no es poden ni moure.

I a vegades fins i tot porten el plàstic del cotxet que els protegeix de l’aire exterior…! Em jugo un pèsol a què la gran majoria tenen calor. O no? Suposo que pensem que si va ben abrigat no es costiparà mai. I em sap greu dir-ho però dels refredats i dels mocs no se n’escapa ningú, ni el més abrigat de tots.