La nena que tenia calor

Dilluns a la tarda anàvem totes tres pel carrer quan de sobte sento darrera meu “aquesta nena ha de tenir fred, pobra, tan poc abrigada”. Em vaig girar i vaig veure una senyora d’uns 65 anys i una noia de 30 i pocs.

Parlaven de la Laia que, és cert, no duia jaqueta, només duia un jersei de llana: ni gorro, ni bufanda, ni jaqueta. Em va sobtar que ho comentessin amb veu tan alta, un to que evidentment jo podia sentir. Vaig fer un somriure en girar-me perquè en aquell moment, francament, em va fer gràcia que ens “critiquessin” amb aquella alegria…!

La Laia és calurosa. Gairebé SEMPRE té calor. O sigui que la jaqueta sempre li sobra, i el gorro, i els guants, les sabates… En dies de molt fred, fins i tot, vol anar descalça i se’ns posen els pèls de punta en veure-la córrer sense sabates. Però llavors li toques els peus i sí, li suen. La toques i sí, no està freda perquè no té fred. Sembla com aquests nòrdics que passegen per Barcelona a l’hivern amb pantaló curt i màniga curta.

Fa anys que vam haver d’acceptar que ella no aniria abrigada com la resta dels nens.

Que li havíem de respectar que fos calurosa i que no volgués dur ni gorro, ni guants, ni mitjons gruixuts… I costa. A mi em costa. Perquè jo sóc fredolica i veure-la amb poca roba em fa venir fred. El meu germà sempre em fa riure quan diu “Tapa’t que tinc fred”, perquè és el que em passa amb la Laia: a vegades li dic que s’abrigui perquè JO tinc fred, no perquè ella en tingui.

Doncs bé, dilluns no feia gens de fred a Manresa. Gens. Mira que tinc ganes que comenci el fred de debò, però per ara, res de res. I clar, la Laia sense jaqueta.

No em va molestar el comentari de la senyora i la seva filla (o qui fos) tot i que evidentment em vaig sentir jutjada. Potser és l’experiència, potser és que ja és el 5è hivern que sento comentaris similars i ja m’hi he acostumat o potser és que ja ni m’importa.

Però sí que vaig pensar que en general ens suposa un problema respectar “coses” o aspectes dels nostres fills que no coincideixen amb la nostra manera de veure, de sentir, de fer al món.

La temperatura és un aspecte. Ella es calurosa i jo no, i em costa acceptar que vagi tan fresca de roba. Però per un altre serà el menjar: podem gaudir molt menjant i el nostre fill no tenir-hi cap interès. I podria fer una llarga llista d’exemples; cadascú sap què li costa més respectar i acceptar del seu fill.

Vaig pensar que prou feina tenia jo a ser conscient d’aquesta dificultat que tinc en veure-la sense jaqueta quan m’estic pelant de fred com per, a sobre, haver de preocupar-me pel què diran.

Que qui m’importa és la Laia i el seu benestar, i si ella quan es posa la jaqueta ha de suar i estar incòmode, doncs prefereixo que no se la posi. Que seguiré sentint comentaris i sabent que pensen que som uns mals pares perquè l’abriguem poc, però que seguiré confiant que quan ella tingui fred, ens avisarà i s’abrigarà. Perquè ho fa. Perquè no és tonta i tampoc li agrada, com a ningú, passar fred.

I per cert… no sé què en penseu, però no creieu que en general abriguem massa els nens? A vegades en veig a dins del sac del cotxet amb gorro, guants, anorac i gairebé no es poden ni moure.

I a vegades fins i tot porten el plàstic del cotxet que els protegeix de l’aire exterior…! Em jugo un pèsol a què la gran majoria tenen calor. O no? Suposo que pensem que si va ben abrigat no es costiparà mai. I em sap greu dir-ho però dels refredats i dels mocs no se n’escapa ningú, ni el més abrigat de tots.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats