no los criamos igual

No, no els criem igual

16.12.2014

 

Jo abans pensava que sí. Que si tenies dos fills, els criaves igual, que qualsevol parella o trio de germans eren criats de la mateixa manera. Jo pensava això quan només tenia una filla. Ara, que fa 9 (de panxa) + 8 mesos que en tinc dues, he canviat d’opinió i penso que no, que no es crien igual perquè és directament, impossible.

 

Podem dir que l’amor no canvia: ens els estimem des del fons de l’entranya al primer, al segon i als que vinguin. Podem dir que la intenció és la mateixa: ho fem tan bé com sabem i podem tenint en compte la circumstància i el nostre bagatge. Però a banda d’això, hi ha un munt d’altres coses que fan que pràcticament tot sigui diferent. Començant per nosaltres mateixos.

 

Amb el primer fill no som pares, tot és nou, no sabem encara gaire com s’estableix el vincle amb el bebè que estem gestant o que ja ha nascut i anem, una mica, a les palpentes. En general tenim més temps i això sumat a la il.lusió, fa que durant l’embaràs anem a ioga, a preparació al part, i fem un munt de coses que a vegades amb el segon, no podem fer. Però no només això; al primer fill el contemplem com si no hi hagués d’haver un demà. Tot gira al seu voltant: nosaltres, la nostra vida, el que fem o deixem de fer. Gairebé podem veure al milímetre com li creix la primera dent i tot ho vivim amb aquella intensitat de les “primeres vegades”.

 

La inexperiència se l’endú, de carrer, també el primer. Suposo que és el preu que ha de pagar i que es compensa amb aquella contemplació de què us parlava fa un moment. Al principi paguem la novetada amb nerviosisme, amb estrès, amb aquella por de pares novells. No ho podem evitar, costa d’evitar quan et topes de cop amb un món tot nou i amb una responsabilitat i un compromís (el de criar un fill) com cap altre.

 

I un dia, tant si és després de 10 mesos com si és després de 7 anys o més, tenim un segon fill i sí… gairebé tot és diferent. El moment, i sobretot, nosaltres. Perquè ja som mares i pares, perquè tenim una experiència, una vivència brutal que ens ha fet créixer, aprendre, comprendre,… i ja res pot ser igual.

 

I amb aquest creixement, amb aquest bagatge, comencem a criar el segon pensant (a vegades) que ho farem igual que al primer o que ho hem de fer igual que amb el primer i això és impossible. Perquè és diferent, perquè nosaltres som diferents perquè estem en constant evolució encara que no en siguem conscients.

 

Quan ja ets mare, establir el vincle amb el fill que gestes és molt més fàcil i això compensa el fet que potser, no tinguis temps d’anar a ioga, a prepart o a pintar mandales! D’aquí que jo pensi que aquella culpa que sentim moltes mares quan tenim el segon, no té raó de ser. Potser l’únic que hem d’acceptar és que és diferent: ni millor ni pitjor, que deia en Buenafuente, simplement diferent.

 

I la criança, sens dubte, també n’és de diferent. Perquè ja no podem contemplar hores i hores com creixen les dents o com són aquells saxons de les cuixes. Amb això no vull dir que no cuidem, mimem i criem amb tot l’amor i respecte del món al segon fill, simplement dic que no tot gira al seu voltant, perquè en tenim un altre que ha d’anar a l’escola, que vol anar al parc amb els seus amics o a qui hem de fer el sopar sí o sí. Al segon el criem en una altra circumstància, en un altre moment, al costat del seu germà/ana, i amb una experiència i bagatge que no té res a veure amb anys enrere.

 

Tot plegat, tot això que us he explicat més segurament moltes altres coses, fan que criem als fills de diferent manera des del primer minut. Entenc que volguem pensar que ho fem igual, perquè tenim por de què un tingui aventatges respecte de l’altre… però això és la nostra por, la nostra història. Potser el que hem de fer és viure amb normalitat que hi ha diferències; que hi ha aventatges i desaventatges per un i per l’altre (i també si tenim tres fills, o quatre, o cinc…) i que no passa res. Que és així. Que és normal. Que és inevitable.

 

Que tot és diferent. Tot, menys l’amor que sentim. I segurament, això és el més important.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats