Reflexión

M'he emprenyat amb… "La Riera"!

12.9.2011

L’altre dia em vaig emprenyar. Estava tranquil·lament veient la sèrie de TV3 La Riera, relaxada, al sofà, i un dels personatges, una dona que fa poquíssim que ha tingut una nena, se’n va a la feina a dir que no vol fer tota la baixa maternal. Els pares i fins i tot el seu cap l’insistien que sí que la fes però ella no volia; que si canviar caques era un rotllo, que si tot el dia amb la nena també, que si necessitava no fer “només” de mare… Vull puntualitzar que és una mare a qui sempre hem vist estupenda; amb el cabell acabat de rentar, vestint sempre els seus modelets amb un tipet perfecte… I això demostra que és una sèrie, que és ficció, perquè, jo, quan acabava de parir, els modelets d’abans no m’entraven perquè encara feia panxa, i hi havia dies que per molt que volgués, no podia dutxar-me perquè havia estat impossible!

També sé perfectament que segur que hi ha mares a qui la baixa maternal (de 16 setmanes) se’ls fa massa llarga, però gairebé us podria assegurar que NO són la majoria. Que la majoria, NO volen deixar el seu fill tan petit. Que la gran majoria, m’atreviria a dir, no volen separar-se’n tan d’hora i que el que desitgen és tenir més hores i més dies per poder-se’l mirar, per poder-lo gaudir… Si una mare a qui hormonalment el seu cos la prepara per sentir aquest vincle amb el seu fill tan fort que fa que no vulgui marxar 8 hores cada dia del seu costat, el que desitja és fugir-ne… alguna cosa passa i aleshores el que cal preguntar-nos és per què.

Però ara no vull entrar en això sinó en la meva emprenyamenta de l’altre dia. No va ser només dirigida a aquest cas concret de la sèrie que estava mirant sinó a la imatge pública que es dóna a les pel·lícules sobretot, i també a les sèries de ficció, o a la publicitat, de les mares. Si haguéssim d’extreure conclusions veient el que ens ensenyen serien aquestes; els parts vénen de cop, les dones sempre trenquen aigües al mig d’on sigui, anem a l’hospital cridant i parim envoltades d’amigues o família, renegant, estirades i obertes de cames. Més conclusions del fet de ser mare; és un pal, canviar bolquers, és el pitjor del primer temps, quin rotllo, aquest nen no s’entera i és molt avorrit… i vull tornar a ser la dona que era.

Si la imatge pública de la mare és aquesta, estem molt malament, senyors. En cap cas es dóna valor a fer el que millor sabrem fer les mares en aquest període de temps tant curt que se’ns ha assignat sense haver d’anar a treballar. En cap cas es dóna valor a les necessitats del bebè; necessitats de vincle, de contacte, de fusió. Mai es dóna valor al fons i sí a la forma. Que estiguem perfectes, que tinguem el cap a l’exterior, que potenciem les nostres habilitats professionals i no les deixem enrere… Doncs no! N’estic farta! Reivindico les mares. Les que potser no suporten canviar bolquers (no en conec cap, també ho he de dir… en tot cas no és el que més odien i sí, per exmple, dormir poc) però que no tenen cap ganes d’allunyar-se dels seus bebès. Les que van despentinades i que esperen amb candeletes que arribi algú a casa (mare, company, etc) per poder-se anar a dutxar. Les que encara fan panxa, malgrat fer un any que han parit. Les que han aconseguit fer un part natural sense sentir que allò era una mala passada, i les que hem tingut cessària dolorosa i inesperada. Les que anhelen recuperar algun dia la seva faceta professional i les que, francament, els és igual perquè fora de la roda també hi estan molt bé. I sobretot, sobretot, reivindico les mares que volen ser mares, les que els agrada ser-ne, les que no ho canviarien per res del món, les que no tenen por de fusionar-se amb aquell bebè que reclama, les que els importa un rave el que pensin els altres, les que gaudeixen amb la maternitat i les que els suposa afrontar un repte perquè no ho acaben de gaudir i se submergeixen en la seva vida, per trobar on és allò que no encaixa… Les que busquen “què va passar?” per entendre per què, ara, no poden estar tranquil·les cuidant el seu bebè. Les que s’atreveixen a preguntar a la seva mare “tu volies tenir-me, vas ser feliç?” encara que a vegades, la resposta, els faci mal.

Prou de mostrar sempre a la televisió o al cinema mares infantilitzades que no som res ni ningú si no estem perfectes i treballant. Que no som imbècils, home!!!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats