Minutos eternos

Minuts eterns

25.4.2013

 

Fa uns dies vam anar a Barcelona. Era diumenge i feia sol. El dia convidava a estar a fora i passejar, fer allò que es fa de vegades els diumenges. Vam anar a dinar, després a caminar una mica vora la platja i després vam decidir acostar-nos fins al Maremàgnum perquè vam recordar que allà hi havia uns cavallets on podia pujar la Laia (que per cert, li encanten). Estava tot ple de gom a gom, ple de turistes i de no turistes. Alguns prenent el sol, d’altres passejant com nosaltres… a rebentar, vaja.

 

Jo quan veig tanta gent, a vegades m’atabalo i faig que la Laia ens doni sempre la mà. Potser és que no estem acostumats a llocs tan plens, no ho sé, però m’entra un no sé què i li he de donar la mà sí o sí, malgrat que a vegades ella s’hi resisteix. Va fer uns tres viatges als cavallets i quan ja marxàvem (ella i jo agafades de la mà), vaig sentir un crit de sobte “Alexis!!!”. Ens vam girar de cop perquè el crit era d’aquells que fan que et giris de cop. I una altra vegada “Alexiiiiiis!!!”.

 

Va arribar una dona acalorada, amb la cara desencaixada, mirant amunt i avall, corrent però sense rumb. Corria tres passes i parava, corria tres passes més i tornava a parar. No sabia cap a on anar.

 

Ens vam quedar quiets, nosaltres i tota la resta. Els seus crits i la seva cara feien espantar. De debò. Vaig agafar més fort la mà de la Laia, que estava immòbil i amb una mica de por. La dona només cridava i corria sense anar enlloc. Finalment algú li va preguntar què passava i va dir “mi hijo”, amb la qual cosa tothom va deduir què estava passant: l’havia perdut. Al cap de no-res vam sentir el mateix crit però que venia d’un home que també corria desesperat. Perquè era això el que transmetien tots dos: autèntica desesperació. Sobretot ella que no parava de plorar, de cridar i de moure’s compulsivament. Algú la va fer aturar dient-li “tranquil.la, com anava vestit?” i vaig sentir que deia “camiseta de rayas”… L’home no parava de córrer amunt i avall i tots miràvem a veure si vèiem un nen amb samarreta de ratlles.

 

No sé quan va trigar tot plegat, poc em sembla, però a mi també se’m va fer llarg. De sobte, ell em va dir “ja l’ha trobat” i vaig veure, de lluny, que el pare de l’Alexis tornava amb el nen, que duia una pilota agafada. La mare, al cap d’uns segons també els va veure i va apretar a córrer fins al nen a qui es va abraçar plorant.

 

Inevitable no pensar que això li pot passar a qualsevol. Inevitable no dir-nos, ell i jo, “hem de vigilar, que en llocs amb tanta gent, això és molt fàcil…”. Inevitable no espantar-nos sentint aquells crits i veient la desesperació al rostre d’aquells pares. Sé que algun dia hi ha nens que es perden i que es tornen a trobar. Sé que aquestes coses passen, que jo mateixa em vaig perdre de petita. Sé que generalment són només minuts. Però de la mateixa manera que sé això, també sé que són minuts que es fan eterns i que jo no els vull haver de viure mai.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats