mama mira

Mira mama, mama mira!

29.9.2015

 

Aquest estiu, a la piscina d’un dels càmpings on érem, la Laia, les seves amigues i altres nens i nenes de, més o menys la seva edat, nedaven, es tiraven de cap, feien cabrioles, intentaven fer la vertical i no sé quantes coses més. Els pares, alguns dins la piscina i altres a la vora, els miràvem. La Laia em cridava “mira mama, mama mira!!!” i feia alguna cosa de les que estaven practicant. Al cap de 10 segons tornava a cridar “mira mama, mama mira!!!”, i així sense parar. Al seu costat, unes amigues basques cridaven el mateix en basc als seus pares, i més enllà, uns altres amics holandesos i alemanys feien, en el seu idioma, la mateixa petició als seus progenitors.

 

Era un constant: mireu-nos, mira què faig, mira, que gairebé m’ha sortit, ui que ara just quan no miraves m’ha sortit millor, uala, ho has vist? i així sense parar. Els pares ens miràvem els uns als altres amb complicitat i amb somriures com dient “veig que esteu en la mateixa fase”. Perquè sí, hi ha una fase de petició gairebé incansable als pares de què et mirin.

 

Els que no hi heu passat, sabreu quan arriba perquè un dia direu “però si t’estic mirant constantment!!!”, amb certa irritació, perquè sentir “mira mama, mama mira!” tantes vegades acaba irritant. És així. És com si no els poguessis treure els ulls de sobre, no perquè hi hagi cap mena de perill, sinó perquè a la mínima que et gires et tornen a cridar amb totes les seves forces “mira mama, mama mira!!!”, perquè vegis per 1.763ena vegada com fa aquella roda que no li acaba de sortir.

 

Quan vaig entrar en aquesta fase em va venir com un flash. De sobte em vaig veure amb 6 anys, practicant sense parar la roda, la vertical, la voltareta en una barra, la voltareta endarrera, etc i reclamant incansable: “mira mama, mama mira!”. De fet, crec que aquesta frase la vaig patentar jo perquè recordo haver estat tremendament pesada amb això. M’encantava fer aquestes cabrioles i experimentava un plaer indescriptible que em sortissin i que la meva mare ho veiés.

 

Per això, quan repeteix aquesta frase cada vegada que està intentant aprendre una cosa nova respiro fons. Em trec del cap aquelles frases que la ment m’aboca de l’estil “per favor, però quants cop ho pensa dir això?!” o pitjor encara “buf, serà pesada!”, i torno enrera en els meus records per entendre que per a ella és molt important que en aquell precís moment jo estigui mirant. Miro de posar-me dins les seves sabates i comprendre que no m’ho diria tantes vegades si no ho necessités. Per tant torno a respirar i la miro. La miro sense fer res més, sense mirar el mòbil, present, intentant que noti que no la puc mirar més fixament.

 

I quan de sobte li surt bé i em pregunta “mama, mama, ho has vist?” puc dir “Sí, ho he vist!!!” i la seva cara de felicitat és impagable!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats