Nadal i comerç, conciliació impossible

19.12.2011

Ahir diumenge va ser un dia difícil. Sabeu d’aquells en què des que et lleves, per més bona voluntat que hi posis, no hi ha manera, tot va del revés? Doncs això… d’aquells. Ahir va ser difícil criar, cuidar, dialogar, arribar a acords. Va ser difícil passar el dia juntes la meva filla i jo. I en un atac de perspectiva vaig pensar en el Nadal de l’any passat i em vaig adonar que sí, que tampoc va ser fàcil.

Perquè el Nadal, quan algun membre de la família es dedica al comerç, la festa bucòlica es converteix en una cursa. Una cursa inacabable en què tothom acaba esgotat (tant el que està a la botiga com el que no) i que sembla que no s’arribi mai a la meta. La marató en qüestió comença pel Pont de la Puríssima. El dilluns d’aquella setmana, és igual la manera com caiguin els dies festius, els comerciants saben que és el primer dia d’una llarga llista de dies que treballaran seguit i que ja no s’aturaran fins al dia de Nadal, 25 de desembre, en què estaran tan terriblement esgotats que gairebé ni tan sols tindran esma de gaudir dels canelons.

El pare de la criatura ja ni recordo quants dies fa que no té festa i per tant, ella l’enyora. Veu que alguna cosa passa i a jutjar per com estem anant aquests dies, no li agrada. Un no hi és (ell) i l’altra (jo) hi sóc massa. I ens acabem cansant; ella de mi i jo d’ella. Sí, així, com sona. I necessito grans alenades d’aire, grans respiracions profundes d’aquelles de “o medito o em tallo les venes” per poder acabar el dia amb una mica de pau.

I em pregunto com carai s’ho fan les famílies en què pare i mare treballen al comerç? Com dimonis s’ho fan per veure els seus fills que resulta que tenen quinze dies de vacances? Com s’ho fan per gaudir d’això que en diuen NADAL?! Perquè la pura realitat és que quan els botiguers, dependents, etc, acaben la mitja marató que els porta fins al dia de Nadal saben que encara els queda l’altra mitja, la que els durà fins el dia de Reis…. I aquell dia podràn descansar? NO!!! Perquè aquell dia, tenen dues opcions: o el dia 5 (nit de Reis importantíssima pels nens) s’han quedat etiquetant tot el que posen de rebaixes i per tant, han fet encara més hores que un rellotge, o sinó, l’endemà, 6 de gener i Dia de Reis, si el negoci és seu, acaben anant-hi per fer el que no es van quedar a fer la nit abans. Perquè, senyors, hem de recordar que l’endemà, 7 de gener, comencen les rebaixes d’hivern, les més importants de l’any… I per si fos poc… atenció, el diumenge següent TAMBÉ s’obre, peti qui peti.

Acabo de llegir el paràgraf de sobre i m’he estressat i esgotat, tot alhora… I m’he espantat… Mare meva, el que em queda…! I enmig d’això; els dinars de família, amunt i avall; avui toca aquí, demà allà, però passant per l’altra casa a cagar el Tió, i després a veure aquests altres, que sinó, no els veiem… I enmig d’això els: “merda, què regalem? Quan ho comprem?” I enmig de tot això nosaltres tres, que enyorem estar junts un dia sencer…. i és aleshores quan admiro les famílies en què tots dos treballen en una botiga; perquè no sé com s’ho fan, no sé com se’n surten en aquestes dates.

Per això, quan em diuen si m’agrada el Nadal em costa contestar. Perquè sí, són unes festes maques però ara mateix, després d’un diumenge difícil entre nosaltres dues, només penso una cosa: “per favor, que passin ràpid, que jo això no ho aguanto!”. Sisplau, si algun cinturó negre en meditació em vol donar quatre instruccions per no acabar tallant-me les venes abans de rebaixes, li estaré eternament agraïda.