No he dit res

Avui hem passat un dia fantàstic. Hem anat a la muntanya, hem passejat, hem pres el sol davant d’un paisatge magnífic i quan hem tingut gana, hem buscat un restaurant al primer poble que hem trobat. Era agradable. Hi havia un grup de 10 adults i en una altra taula just al costat, els seus fills d’entre 4 i 10 anys aproximadament. Eren cinc nens. Dues taules més enllà, nosaltres tres. Ningú més. El menjador era petitet, o sigui que se sentia i es veia pràcticament tot el que deia i feia tothom…

Tot era perfecte: el menjar exquisit, el tracte immillorable. Nosaltres estàvem contents i teníem gana. Res era desagradable. M’he fixat en la taula dels nens perquè estaven tots asseguts, amb un to de veu més aviat baix, molt obedients a tot el que els apuntaven els pares des de la taula del costat. Han dinat i al cap d’una estona, durant els segons plats, suposo que ja estaven una mica farts d’estar asseguts. Una mare ha cridat l’atenció a un nen que devia tenir uns 6 anys o 7. “Seu!”, una vegada i una altra. El nen seia, però al cap de poc es tornava a aixecar. No molestava, només s’aixecava i després es tornava a asseure. Llavors, no sé què ha fet amb la forquilla, que la mare s’ha aixecat de cop, ha anat al seu costat i li ha dit “prou!” alçant la veu. El que he sentit després ho he sentit jo i tots els que érem allà. Una plantofada.

Ha sonat a cop sec, d’aquells de pell que ressona. La Laia ha mirat què passava, el meu company s’ha girat, jo he mirat, els nens han callat i han mirat, i els 9 adults de la taula del costat han callat i han mirat. El nen s’ha posat a plorar “m’has fet mal!”. La mare li havia clavat una bufetada a la mà, suposo que volia ser un “t’he dit que t’estiguessis quiet, que deixessis la forquilla, que no toquessis el ganivet…” Suposo, perquè només li ha dit: “Ho has entès, ara? Sortim a fora i em dius per què ho fas això?” I el nen plorava i deia “estic menjant, no vull sortir!”.

El silenci de la sala ha estat molt incòmode. La mare ho ha notat i ha tornat a seure al costat del seu marit que se l’ha mirat amb cara estranya i ella li ha dit “I tu, què, com ho hauries fet?”, suposo perquè s’ha sentit jutjada.

Sí, tots l’hem jutjat. Jo m’he violentat, ho confesso. Jo li he dit a la Laia (que feia cara d’espantada) “ha picat el seu fill, però tu saps que no es pica. Els grans tampoc hem de picar mai. Mai”. M’he sentit tan malament… Acabava de veure una mare picant el seu fill, i no fluixet, us ho asseguro, i ningú ha dit res, i jo no he dit res. No m’ho esperava, ningú s’ho esperava i ningú ha sabut què dir ni fer.

Fa hores que això ha passat i encara no m’ho he tret del cap. El plor del nen, gairebé en silenci, humiliat davant de la resta d’amics i cosins que estaven asseguts al seu costat. Davant de la resta d’amics dels seus pares o de tiets i familiars que hi havia a l’altra taula. He sentit un malestar molt desagradable i alhora no he sabut què fer, o què dir, o ni tan sols he sabut si era jo qui havia de fer o dir alguna cosa…

Aquestes situacions són tan desagradables… Per què ningú ha defensat aquell nen? Per què ningú li ha dit a la mare “no el peguis, no es pega!”, per què el seu marit no li ha dit “però què fas?”, per què no m’he aixecat i li he dit alguna cosa? Hi dono voltes i no trobo la manera d’acostar-me a algú que acaba de picar al seu fill i dir-li que deixi de fer-ho… Com es fa això? Amb quines paraules perquè aquella persona no es tanqui en banda i t’engegui a tu també a pastar fang? O potser és que hem de tenir clar que ens diran de tot i fer-ho igualment, dir-li “NO EL PEGUIS! No havia fet res greu i ni que ho hagués fet, NO es pega, ni als homes, ni a les dones, ni als nens, ni als vells. No es pega i punt!”.

Si algú té respostes, sisplau, que me’n doni… Jo només sé que sempre he dit que els actes violents contra nens s’han d’aturar, que hi hem de fer alguna cosa i jo avui no he sabut com reaccionar davant d’un d’ells. He vist una mare com ha clavat una bofetada al seu fill i no he dit res. I he callat, com tots els altres. Avui, davant meu, un altre nen a qui ningú ha defensat.

I avui, el seu dolor, també és una mica meu, perquè no he pogut evitar sentir-me una mica còmplice d’aquella injustícia. Confesso que avui no he sabut què fer i molt probablement… m’he equivocat.

T’has trobat mai en una situació així? Què has fet? Què creus que hauríem de fer?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats