Psicologia inversa o la dificultat de viure el present

20.7.2012

Hi ha una etapa, a vegades desesperant, en què els nens sempre et porten la contrària. Si tu dius sí, ells diuen no, si dius no, ells diuen sí. Es reafirmen en els seus posicionaments, encara que ja hagin oblidat què defensaven. La qüestió és separar-se de tu, anar-se individualitzant, i això és bo. Un dia vaig veure un vídeo que em va fer somriure perquè és justament això que us explico. Us recomano que el mireu, clicant sobre les següents paraules:

PSICOLOGIA INVERSA

I aleshores em vaig adonar que nosaltres, els adults, no som tan diferents d’aquesta etapa en què els nens porten la contrària. Això sí, nosaltres no ho fem públic (o rares vegades) i no ho fem (això de la psicologia inversa) pels mateixos motius que ells, sinó per la dificultat de desprendre’s i de viure el present.

M’explico. Hi ha qui es passa mitja vida buscant la parella ideal i quan finalment la troba, es passa l’altre mitja lamentant no poder fer l’amor amb la resta de mortals que veu passar pel carrer. Ens desesperem si ve la regla i no aconseguim quedar-nos “embarassats” perquè tenim molta pressa i quan finalment ens hi quedem, ens morim de por i no estem segurs de si era això el que volíem.

Tenim fills i… potser ens costa deixar enrere l’etapa en què no hi havia responsabilitats majors, en què podíem sortir de marxa quan volíem, en què no havíem de pensar sempre en una altra personeta. Ens enganxem a la nostra vida anterior a l’entrada a la maternitat/paternitat com si ens hagués caigut una llosa al damunt, quan en realitat, quan no la vivíem era el que més desitjàvem, quan en realitat sabem que no canviaríem el tenir un fill per res del món. Ens resistim a acceptar el moment present tal i com ens l’ha dut la vida i resulta que ens costa ser despresos amb com era, amb les coses que fèiem,… o amb el cos que teníem… Ens costa acceptar el nou cos de mare que potser s’ha aprimat horrors, o potser s’ha engreixat com mai hauríem imaginat i volem el cos que teníem fa deu anys sabent que això és, simplement, impossible.

Volem viure noves experiències i quan finalment la vida ens les porta, ens resistim a treure’n tot l’aprenentatge possible perquè aleshores decidim que no, que no volem noves experiències, que volem la vida rutinària que tan detestàvem.

Volem i dolem, no només els pares i mares, sinó homes i dones també sense fills. Hi ha una impossibilitat tan gran de viure el present, que ens passem mitja vida volent el que no tenim, o el que té l’altre, sense poder gaudir allò que hem estat perseguint durant anys. El problema, de fet, no és ni el que tenim, ni el que volem, ni el que ens pensem que volem o el que vàrem tenir. El problema és que estem aferrats, massa aferrats a un flotador que emmagatzema costums, aprenentatges obsolets, objectes, creences… vivint sempre enfora, com si això ens hagués de dur a algun lloc, com si ens hagués de servir de gaire, com si sense això no fóssim res ni ningú. Quan de fet, no ens hem adonat que si deixem aquell flotador que tan ple pesa massa, podrem nedar, o fer el mort panxa enlaire i deixar-nos portar, lliures de tant equipatge… i potser aleshores qui sap si gaudirem del sol, de l’aigua, del vent a la cara… I qui sap si finalment les onades ens començaran a anar a favor!