Com ens comuniquem amb els fills: el to de veu

Avui us parlaré de comunicació; de com parlem als fills i en concret, del to de veu que fem servir.

L’altre dia vaig fer una cosa tan quotidiana com anar a comprar cigrons cuits. Mai m’hauria pensat que allò m’inspiraria un post. Durant tota l’estona que la senyora de la botiga em va estar atenent va fer servir un to molt desagradable.

Jo no li havia fet res, evidentment, només volia cigrons, però ella devia estar agobiada, enfadada amb el seu cap, o preocupada per alguna cosa personal, no ho sé. El cas és que el seu to al parlar-me em va molestar.

L’endemà amb la Laia vam tenir un dia complicat com vaig explicar a “SE M’ESCAPA” i en alguna ocasió ella va fer servir també un to desagradable.

Mostrava el seu descontentament ni insultant, ni picant, ni res de tot això, però en el seu to de veu hi havia molta ràbia. Tot plegat em va fer prendre consciència, no del seu to sinó del meu.

Perquè confesso aquí que moltes vegades he utilitzat un to no adequat per dirigir-me a la gent de més confiança; perquè no em trobava bé, o perquè estava atabalada, o perquè havia dormit poc… I no hi tenia cap dret.

El que diem no és important només per les paraules que fem servir sinó pel to amb què les diem.

A vegades és més desagradable el to que el que es diu en realitat. Depenent del to podem semblar altius, despectius, desmenjats, emprenyats o indignats… i això els nens… ho mamen.

No esperem a què tinguin quatre, cinc, deu anys per adonar-nos del to que fan servir. Perquè moltes vegades, si l’utilitzen, és perquè l’han sentit. He decidit estar molt atenta al to que faig servir per dirigir-me als meus i no fer-los pagar els meus ensopits d’algun dia amb un estirabot i un to que no vénen a compte…

Per ells, per mi, però també per ella… perquè no vull que ella ho faci algun dia i… ja que no podré evitar que vegi com la dona dels cigrons em maltracta amb el seu to de veu, com a mínim que no vegi fer-ho a casa.

Perquè si una cosa he detectat últimament és que hi ha un augment de “mal to” en el pla social. Vaja, que cada dia veig més gent que parla malament, amb desgana, o que no saluda, o que no diu si us plau, o que et parla amb un cert despreci en qualsevol establiment o lloc d’atenció al públic…

I sí que és cert que la “cosa” no s’està posant gens bé, i entenc que segurament moltíssimes persones tenen problemes infinits, però res els dóna el dret de maltractar els altres.

Perquè sinó, arribarà un dia que alçarem el crit al cel i direm allò de què els nens d’avui en dia no tenen respecte per a res, parlen malament a tothom, no cedeixen el pas, no diuen si us plau i qui sap quantes coses més faran… sense adonar-nos que molt abans que ells, ho vam fer nosaltres.

Perquè possiblement el més difícil és això: veure que el que fa la senyora dels cigrons també ho fem nosaltres a casa.

Amb la nostra parella o fins i tot, alguna vegada (segurament) amb els nostres fills. Perquè han trencat el que sigui, perquè no han anat a dormir d’hora, perquè no s’acaben el que tenen al plat, perquè ens han fet enfadar…. el que sigui.

I ho entenc: costa pensar abans de parlar i trobar el to adequat quan ens treuen de polleguera… però si no volem que després ells ens parlin de la mateixa manera, intentem ser un bon exemple. I tan se val si ens n’adonem als 2 anys, 6 o 10 anys de la criatura… L’important és adonar-nos-en i canviar.

Gràcies, venedora dels cigrons cuits, per fer-me prendre consciència.